Si el “procés” és un relat, com així ho reconeixen alguns dels seus més significats protagonistes, és natural que els seus narradors guardin silenci, canviïn de registre o fugin d’estudi davant l’escassa disponibilitat de matèria narrativa disponible. A no ser, esclar, que optin per seguir piulant entorn de les diferències en el bloc nacionalista, les aventures belgues del gran cap, les caleidoscòpiques opinions dels líders de la causa, o el groc. Cosa, per descomptat, molt poc recomanable per a la bona marxa del projecte.
El relat -tan à la mode en la politologia- és una narració que està present en la llegenda, la rondalla, el conte i la novel·la. Per adquirir aquesta naturalesa hi ha d’haver qui relata, què relata i qui rep la informació. El relat és una construcció de personatges, temps i espais. Es crea i transmet mitjançant el llenguatge oral, escrit i les imatges. “És allò que ens atorga –segons la Wikipedia-, una dimensió temporal de la vida”. La distinció entre els tipus de relats són les diferències en les seves estructures i les seves pretensions.
Els qui exerceixen o han fet de mares, pares, etc. en saben una mica d’això del relat. Perquè, sobretot a l’hora de ficar-se al llit, sonava allò de “Cuéntame un cuento“, que cantaven Celtas Cortos: “Cuéntame un cuento / Que todavía no es tarde / Cuéntame un cuento / Que la noche está que arde“. I saben els narradors que la cosa a explicar no és gens lineal. Que, de vegades, no es coneix bé l’argument, que s’ha oblidat una mica o que, fins i tot coneixent-lo, no s’il·lustra suficientment o, per contra, es posa tanta carn a la graella que el receptor s’emociona, perd part del sentit i acaba instal·lat en un món màgic, molt allunyat del real. Així, la necessitat del relat pot esdevenir en rutina i acabar, com el llibre de Michael Ende, en la cançó de l’enfadós.
No té res d’estrany que el “procés”, que no és una revolució, ni tan sols una revolta; que no té programa ni objectius definits; que viu més de desitjos que de substantivitat, aparegui, es percebi i transcorri solament com a relat. Com una construcció semàntica, en la qual no manca ni el nadiu bo, ni el forà dolent; ni, esclar, el fabulós Edén, com en l’anunci de les fulles d’afaitar Palmera. Amb algunes veritats, moltes mentides i moltíssimes mitges mentides o mitges veritats, el relat del “procés” ha desencadenat, com qualsevol conte ben explicat, un torrent d’emocions tan intens, que ara no se sap ni com taponar-lo. I si no que l’hi preguntin a Toni Comín que, des del seu refugi belga, es queixava que la gent no ha entès que això tenia més corbes del que es pensava.
Així les coses, la gent vol “más madera, que es la guerra“, com demanava Groucho Marx. Necessita mantenir viva la flama, que amb tanta intensitat va lluir en els successos d’octubre; reviure l’èpica de l’1-O; reafirmar-se en la maldat intrínseca d’Espanya i en la supremacia que ens connota; aferrar-se com un clau roent al somni d’un nou país, encara que ningú digui com serà… En fi, amb la cosa del groc, democràcia, Franco… va fent, però el combustible s’esgota. D’on no n’hi ha no en pot rajar. I qui és el valent que en aquestes circumstàncies s’atreveix a sortir i dir-li als narrats que la cosa s’acaba i cal passar a un altre conte o canviar definitivament de xip?
També el silenci dels anyells és un conte que relata el conflicte entre dos personatges que representen la intel·ligència humana i l’astúcia diabòlica. Un d’ells, Clarice Starling (el seu nom significa “claredat” i el seu cognom “estrella lluminosa”), entén que la clau per parlar amb Lecter, una mena de guardià de l’infern, és la sinceritat. De fet, es “despulla” completament, explicant-li el seu trauma més íntim, és a dir el que va tenir escoltant als anyells “plorar” abans d’anar a l’escorxador.
