Amb la presa de possessió de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat, la formació del nou govern i l'aixecament provisional de l'aplicació de l'article 155 s'acaba, de moment, el convuls cicle polític encetat amb l'aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica dels 6-8 de setembre de l'any passat. Abans d'aquestes dates érem una comunitat autònoma, després vam ser una república independent avortada, després una província predemocràtica i ens hem acabat convertint en un protectorat.

Aquesta fórmula és la que van aplicar, per exemple, França i Espanya per exercir la dominació i el control sobre el Marroc durant la primera meitat del segle XX: era un país amb una sobirania castrada, on els ressorts fonamentals del poder –l'exèrcit, la justícia i la moneda- estaven en mans dels dos estats europeus que el tutelaven, tot i que la representació institucional l'exercia formalment el sultà, amb les competències molt limitades i vigilades. Finalment, el Marroc va obtenir la independència l'any 1956, amb Mohamed Vè.

Els esdeveniments de setembre i octubre del 2017 han provocat una profunda ferida que ha malmès la relació de confiança que hi havia entre la Generalitat i l'Estat espanyol des del retorn del president Josep Tarradellas, l'any 1977 i que ha accentuat la divisió de la societat catalana entre independentistes i no independentistes. Aquest doble trencament ha causat un trauma molt dolorós que trigarà anys en poder ser guarit i ha creat una boira tòxica de mal rotllo i malfiança que ho envaeix tot.

No cal tenir una bola de vidre per constatar que l'únic gran beneficiat de tot aquest daltabaix són i seran Albert Rivera i Ciudadanos. Si no comet grans errors ni li descobreixen marros de corrupció, el polític de la Barceloneta ho té tot de cara per arribar l'any 2020 a la Moncloa. Aquest escenari és tètric pels independentistes catalans. Ja saben que Ciudadanos serà molt més intransigent i implacable que no M. Rajoy en la tasca d'homogeneïtzar Catalunya amb el conjunt de l'Estat espanyol i de reprimir les pulsions secessionistes.

Amb l'aixecament de l'article 155 i amb la fràgil estabilitat del bloc independentista, fragmentat en quatre famílies cada cop més irreconciliables –ERC, PDECat, puigdemontistes i la CUP-, no retornarem a l'"oasi català" de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. L'Estat espanyol, que compta amb el ple suport de la Comissió Europea, ha pres nota de la deslleialtat de la Generalitat i actuarà en conseqüència per evitar que es torni a produir un conat d'independència, sigui amb somriures o sense.

Per això, lligarà molt curt les finances del govern català i mantindrà un estret marcatge sobre els Mossos d'Esquadra. Carregat de raons, l'Estat espanyol no dubtarà a ensenyar la targeta groga o vermella cada cop que consideri que la Generalitat o el Parlament s'extralimiten en les seves competències i l'amenaça de tornar a aplicar el 155, en condicions encara més dures, planarà des d'ara, i de manera permanent, sobre el govern de Quim Torra. El camí legal ja ha quedat obert, s'ha accedit a les entranyes de la Generalitat, s'ha constatat la capacitat real d'oposició i resistència del moviment independentista organitzat i estructures cabdals de l'estratègia processista –com el Diplocat, el CTTI o la incipient Agència Tributària de Catalunya- han estat rebentades.

A banda, hi ha la delicada situació de la trentena de dirigents independentistes que són a la presó, a l'estranger o estan imputats en perillosos sumaris judicials. Depèn de la línia d'actuació que emprengui Quim Torra, aquestes causes poden acabar només en una inhabilitació… o en dures condemnes que ningú no desitja: ni els mateixos afectats, ni els partits que els hi donen suport, ni M. Rajoy, ni Pedro Sánchez, ni la Zarzuela, ni Jean-Claude Juncker, ni les veus més sensates –que n'hi ha- del mateix poder judicial espanyol.

L'únic electró lliure que queda és el de Carles Puigdemont, que està retingut, de moment, a Alemanya contra la seva voluntat. També Mohamed Vè, abans de retornar al Marroc i proclamar la independència, va estar confinat a Madagascar. Què decidiran, finalment, les autoritats judicials alemanyes? Aquest és el quid palpitant de la qüestió. Les paraules del cap dels serveis alemanys d'intel·ligència, Hans-Georg Massen, donant per bona la tesi de la ingerència del Kremlin en l'expansió mediàtica, a través de les xarxes, del procés independentista català, no l'ajuda.

Si Alemanya extradeix Carles Puigdemont, el govern de Quim Torra, molt probablement saltarà pels aires i anirem a noves eleccions. Però aquest panorama tampoc no engresca ningú, tret dels independentistes més hiperventilats que abonen l'estratègia de com pitjor, millor. En aquest sentit, la decisió de la fiscalia belga, deixant en paper mullat l'euroordre del magistrat Pablo Llarena contra els exconsellers Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín, és un precedent que ajuda a l'estratègia de la distensió i la desescalada.

El president Quim Torra enceta el seu mandat, presoner d'una doble pressió. D'un cantó, dels qui li demanen, amb Carles Puigdemont al capdavant, que mantingui l'estratègia de tensió i desafiament a l'Estat espanyol. De l'altre, amb Oriol Junqueras com a màxim exponent, que li exigeixen que "faci bondat" per tal d'ajudar a una resolució el més favorable possible dels seus dossiers judicials. És en aquestes coordenades diametralment contraposades que neix el protectorat de Catalunya.