Tenia raó De Gaulle quan deia que “la política és un assumpte massa seriós com per a deixar-lo en mans dels polítics”.  A Catalunya, directament, l’hem abandonat, i d’això plora la criatura. Enredats en un enrevessat debat semàntic sobre la delegació dels vots dels diputats processats, per la qual aposta JxCat, i la designació d’aquests, terme aprovat en el ple del 2 d’octubre i adoptat per ERC, hem entrat en una absurda guerra civil, que no s’intueix passatgera. El debat, aparentment retòric, també és jurídic. Els lletrats del Parlament així ho corroboren i adverteixen que no computarien els vots dels diputats que no presentessin un escrit en què designessin un substitut. La primera pregunta que em ve al cap sembla de manual: Si en el ple van aprovar designar, ¿perquè JxCat s’entossudeix ara a delegar?

Més enllà de la bertranada, i amb la idea de buscar el desllorigador, aturem-nos una mica més en aquest galimaties semàntic. Tot apunta que JxCat vol fer carambola: d’una banda preserven la figura del president emèrit Carles Puigdemont de la ignomínia de la designació, i de l’altra es treuen del damunt a qui tots assenyalen com a relleu d’Oriol Junqueras en la candidatura republicana, l’actual president del Parlament, Roger Torrent. Hi ha dues maneres de fer escac al president: O se’l sacrifica llençant-lo als lleons de la judicatura, o se l’assenyala com a botifler. Com que Torrent s’ha resistit en el primer supòsit, els sicaris de les xarxes socials  ja disparen fent cas del segon.

Sigui com vulgui, la guerra civil no ha esclatat per una qüestió lingüística, o no només per això. Desenganyem-nos, JxCat (spin-off del PDeCat i aquest de Convergència) i Esquerra són antagònics i la unió ha estat sempre conjuntural i traumàtica. Només cal veure com es detesten en la majoria de municipis catalans per entendre que l’amor és fingit. Com les bases, els caps dels partits, Puigdemont i Junqueras, també s’avorreixen de manera extraordinària, i fa temps que no saben com  dissimular-ho. La semàntica és, en tot cas, un episodi més d’una interminable llista de greuges que els uns tenen contra els altres i els altres contra els uns.

I ara l’independentisme busca un botifler a qui penjar-li el mort d’un procés fallit. Torrent? Quim Torra? Veurem. Tots voldrien aguantar fins al veredicte del judici final del procés, i es conjuren a cada revés perquè així sigui. Però el desamor cada dia és més gran i la data del judici està per determinar. I, si com deia Harold Wilson “una setmana és molt temps en política”, imagina’t l’eternitat que suposa un període indefinit...