El comitè d’empresa de TV3 ha reclamat a la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) la retirada de la placa que hi ha als estudis de Sant Joan Despí i que commemora la inauguració d’aquestes instal·lacions per part de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, l’any 1986. Igual que aquest monòlit, arreu de Catalunya hi ha desenes d’ajuntaments, centenars d’equipaments (escoles, centres hospitalaris, instal·lacions esportives, mercats…) i infraestructures que mantenen, avui en dia, plaques honorífiques amb referències a qui fou president de la màxima institució catalana d’autogovern durant 23 anys (1980-2003).
Des del 25 de juliol de 2014, quan Jordi Pujol va fer pública la confessió sobre la suposada “deixa” del seu pare Florenci, dipositada en un paradís fiscal i que la família mai no va declarar, el mite del refundador de la pàtria catalana va caure i es va trencar en mil pedaços. Les posteriors investigacions que ha menat el jutge José de la Mata, amb el suport de la Fiscalia Anticorrupció i de la UDEF, han posat al descobert una part de l’espessa trama societària que va utilitzar el clan Pujol -en especial, Marta Ferrusola i els seus fills Jordi, Josep i Oleguer- per camuflar la muntanya de milions que van arribar a amassar i a moure. Encara ara, una part d’aquest tresor continua amagat en paradisos fiscals que es neguen a col·laborar amb les autoritats judicials espanyoles i a oferir les dades que se’ls requereixen.
El cas Pujol està lluny de quedar aclarit del tot -començant per l’origen de la misteriosa “deixa”- i esperem que algun dia pugui acabar de reconstruir-se el puzle. Però, mentrestant, l’acumulació de proves i evidències és més que suficient per censurar la connivència de l’expresident de la Generalitat amb la corrupció de la seva família, del partit que va fundar i de l’administració que va crear ex novo.
Jo no tinc res contra Jordi Pujol, com sovint se m’ha retret. Al contrari, em mereix respecte i pena per l’infern personal que està passant, amb el fill primogènit a la presó. Hauria pogut ser un polític recordat amb afecte si hagués estat capaç de retirar-se al cap de dues legislatures -com, sàviament, disposa la Constitució dels Estats Units- i no hagués caigut en la temptació de barrejar la política amb els negocis, pensant erròniament que tothom té un preu i que la lleialtat es compra amb diners.
Sense fer llenya de l’arbre caigut, seria bo que la Generalitat i els ajuntaments procedissin a retirar les plaques -com la que hi ha al monòlit dels estudis de TV3- que commemoren la inauguració feta per Jordi Pujol. Catalunya ha de girar full, definitivament, d’aquest desgraciat període de la nostra història.
