Aquest dilluns 23 d’octubre hem commemorat els 40 anys del retorn a Catalunya del president de la Generalitat, Josep Tarradellas. Jo hi era, en la celebració popular que va omplir la Gran Via de Barcelona, des de Montjuïc fins a la seva arribada a la plaça de Sant Jaume. I puc dir que van ser uns moments de joia col·lectiva, marcats per una enorme confiança en la pròxima construcció d’un país democràtic, civilitzat i millor.
El Molt Honorable Josep Tarradellas va salvaguardar la institució de la Generalitat a l’exili amb una dignitat admirable, renunciant al seu benestar personal i familiar per mantenir encesa la flama de la nostra històrica institució d’autogovern. Amb les idees clares i una fermesa embolcallada en guant de seda, el president de la Generalitat restaurada va crear un govern d’unitat, on hi eren presents consellers de totes les forces amb representació parlamentària i va posar en marxa la redacció i l’aprovació consensuada del nou Estatut d’Autonomia. Impecable.
Contrasten aquells moments il·lusionants amb el desastre que, 40 anys després, ens toca viure avui, amb la Generalitat intervinguda pel president Mariano Rajoy, amb les empreses fugint de Catalunya per la gran inseguretat jurídica que regna, amb els Jordis a la presó, amb la societat profundament dividida i commocionada pels efectes catastròfics del procés independentista i amb la Unió Europea i les grans potències mundials en contra nostra. Tot allò que vam aconseguir, gràcies a la perseverança i a la dura austeritat del president Josep Tarradellas, se n’ha anat en orris amb l’estratègia suïcida de l'”estat major processista” i la proclamació de l’efímera República lisèrgica. Què hem fet els catalans per merèixer aquesta dissort?
El Molt Honorable Josep Tarradellas, abans de tornar a Catalunya, vivia en precàries condicions en una casa atrotinada de Saint Martin-le-Beau. Res a veure amb el xalet de nou ric que s’ha comprat el president Carles Puigdemont al costat del camp de golf de Sant Julià de Ramis, gràcies a les generoses subvencions públiques que sempre han engreixat la seva activitat empresarial, prèvia al salt a la política professional. En aquest detall trobem la diferència fonamental entre l’un i l’altre: el Molt Honorable Josep Tarradellas va sacrificar la seva vida al servei de Catalunya i el Poc Honorable Carles Puigdemont s’ha servit de Catalunya per intentar viure com un magnat.
El procés ha estat, per sobre de tot, un fabulós negoci pels qui estan sobre l’escenari, darrere les bambolines i maquinant la tramoia d’aquesta espaterrant obra de teatre. El salari mínim de l’independentista endollat no baixa dels 3.500 euros mensuals i, en el cas de les primeres figures del cartell, s’enfila fins als 12.000 euros mensuals. Tal i com està actualment el mercat de treball a Catalunya, quina feina hi ha més rendible que la de ser un professional d’aquesta llarguíssima tragicomèdia?
El president Josep Tarradellas va viure 40 anys de penúries a l’exili de França i va tornar a Catalunya amb un missatge de reconciliació i d’esperança per a tothom. El president Carles Puigdemont, amb la bandera de la independència, ha portat la divisió, la ruïna i l’angoixa a la societat catalana. Això sí, sortirà de la Generalitat amb les butxaques ben plenes i podrà seguir gaudint tranquil·lament del seu esplèndid xalet al golf de Sant Julià de Ramis.
En l’acabament d’aquesta tragicomèdia, tinc tres pensaments: pels Jordis, que paguen amb la privació de llibertat a Soto del Real els plats trencats del 20 de setembre; per la gent que va ser agredida i que s’ho va passar malament en la defensa de les urnes de l’1-O; i per tots aquells que han comprat el bitllet per viatjar a una Catalunya independent, rica i plena, estat propi de la Unió Europea i amb seient propi a l’ONU. Tots ells són les víctimes d’aquest gran experiment d’enginyeria política i social, que ens ha deixat emocionalment baldats i del qual trigarem molts anys en poder remuntar.
