No tots els processos de secessió són de “color de rosa”, com en els casos de Noruega, Txèquia o Eslovènia, que sovint invoquen els independentistes catalans per legitimar la seva opció davant l’opinió pública. Les passions identitàries són pulsions altament inflamables. Ho hem viscut en els conflictes sagnants que van tenir per escenari l’antiga Iugoslàvia o la més recent independència del Sudan del Sud, arrasat per una devastadora guerra civil que es perllonga des de l’any 2013.

La història ens ensenya que cal ser molt prudents a l’hora de posar sobre la taula reivindicacions nacionals que agredeixen altres sentiments de pertinença, ja que les emocions es desborden i la temptació de la violència, per part d’uns i altres, acaba fent acte de presència. A més, els enfrontaments que provoquen entre veïns deixen un pòsit agre d’enemistat i malvolença que triga dècades a quedar esborrat, com si es tractés de material radioactiu.

La república de Bòsnia-Hercegovina, que va declarar la seva independència l’any 1991, acaba de celebrar eleccions per renovar la presidència i les dues cambres parlamentàries. Han passat més de 25 anys de la terrible guerra dels Balcans, però les ferides d’aquella massacre encara continuen obertes avui.

El territori d’aquesta república està compartit per les comunitats musulmana, croata i sèrbia, que coexisteixen de manera molt inestable i amb contínues friccions polítiques, alenades per dirigents populistes sense escrúpols que fomenten el greuge, la rivalitat i la confrontació entre els diferents grups nacionals. El país, amb capital a Sarajevo, està dividit en dues entitats antagòniques i hostils: la Federació de Bòsnia-Hercegovina, que aplega les zones de majoria musulmana i croata, i la República Srpska, on s’hi concentra la població d’origen serbi.

La fragilitat institucional de la jove república provoca que l’economia no aixequi cap i que, en els últims anys, s’hagi produït una massiva migració, restant al país només 3,5 milions d’habitants. Aquesta conflictivitat permanent també fa que l’anhelada incorporació a la Unió Europea sigui, de moment, una quimera. La independència no ha solucionat els problemes  de Bòsnia-Hercegovina: al contrari, els ha cronificat i els ha aguditzat.

No és que Catalunya hagi d’acabar com  aquesta república balcànica. Però la dinàmica en la qual estem immersos -Tabarnia vs. Tractòria, CDR vs. GDR, grans manifestacions independentistes vs. grans manifestacions espanyolistes...- ens hauria de fer veure que, si seguim per aquest camí, anem cap a l’abisme.

Catalunya és com és, amb la seva diversitat i les seves contradiccions. Ja ens ho sabem de memòria, per experiència contrastada: les coses no es viuen ni es veuen de la mateixa manera des de Rupit que des de Badia del Vallès. I d’això no n’hem de fer un drama ni un conflicte. És vell, és absurd, és estèril i, en tot cas, guanyi qui guanyi aquesta lamentable guerra d’identitats, tots hi sortim perdent.

Perseverar en l’aposta independentista ens portarà, inevitablement, a una situació com la de Bòsnia-Hercegovina (espero que sense els 250.000 morts que va deixar la guerra contra Sèrbia, ni tan sols uns quants cadàvers, com evoca l’inefable Agustí Colomines). El gruix de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona i de moltes localitats amb important presència de migració procedent d’Espanya mai no acceptarà la república independent de Catalunya que propugnen els secessionistes i oferirà una resistència frontal si s’intenta materialitzar.

L’actual divisió territorial de Bòsnia-Hercegovina entre la Federació de Bòsnia-Hercegovina i la República Srpska és el destí que ens espera a Catalunya si algun dia acabés prosperant, amb totes les conseqüències, la via unilateral a la independència que propugnen els sectors hiperventilats. Aquest escenari d’esquarterament -amb l’afegitó de l’Aran, que també entraria en dansa– aniria acompanyat d’enormes sacsejades polítiques i econòmiques que, amb el cor a la mà, no té cap sentit, per ningú, viure i patir. La tolerància i la sincera voluntat fraternal d’entesa, interna i externa, és l’únic antídot al verí que està infectant la societat catalana.