Els que treballem des de fa molts anys en immigració, de vegades sembla que ens nodrim de les desgràcies. Anys i anys predicant en el desert, divulgant de forma silenciosa i silenciada, i de sobte passa una cosa a la qual els mitjans de premsa dediquen tota l'atenció: naufragis, vídeos de tortures, fotos de nens... I semblaria que el món s'atura i -per fi! -reacciona i dedica atenció. Mai sol durar molt i després les coses solen estar igual o fins i tot pitjor que abans. Intentem doncs, aprofitar aquests focus mediàtics per a dir alguna cosa més.

El 2 d'octubre, el sud d'Europa es commovia amb la detenció de Domenico Lucano, l'alcalde de Riace, un autèntic llibertari que es va obstinar a acollir refugiats i reactivar així l'economia d'aquest poble de Calàbria que estava a punt de desaparèixer. La Itàlia solidària perdia contra la Itàlia racista encarnada en el personatge de Matteo Salvini, que no només va prendre com a boc expiatori a la població migrant, sinó que també es va dedicar a criminalitzar l'ajuda humanitària.

Molt es va parlar de l'arrest domiciliari de Mimmo Lucano i de la seva proesa a Riace que va assolir conjuntament amb l'ONG RECOSOL (Xarxa de Municipis Solidaris d'Itàlia) i amb un magnífic equip de gent que li va donar suport. El model Riace es basa en la creació de cooperatives a través de les quals es van rehabilitar les cases abandonades com a habitatge per a les persones refugiades i es va generar ocupació. Els comerços van tornar a obrir i es van recuperar les tradicions locals com a fonts de treball: tallers artesanals de telers, vidre i ceràmica.

Tiziana Barilla, periodista calabresa que va escriure un llibre sobre l'alcalde Lucano recentment traduït al castellà per Icaria Editorial, explica el model d'acollida de Riace com una "utopia de la normalitat", cosa que hauria de ser "normal", i que tot i que és un somni, forma part del dia a dia. El model Riace també es va fer extensiu a altres municipis de la zona com Gioiosa Iònica, Camini i Stignano.

Avui ens hem assabentat que finalment Mimmo Lucao ha quedat lliure però té la prohibició de residir a Riace. Salvini s'ha sortit amb la seva. Una de les causes és la de promoure un matrimoni "de conveniència" entre una jove nigeriana i un home italià de Riace. No és per a menys. La història no s'acaba amb el "volem acollir" i Lucano ho té molt clar. Sap que acollir no és només donar menjar, sostre i mantes. La gent necessita treball, educació, un lloc per viure en el sentit material i també simbòlic, un lloc de pertinença i un futur per als seus fills. És bonic veure córrer els nens per Riace, pensa Mimmo, però on estudiaran i treballaran després els joves? Què passarà quan els deneguin l'asil i hagin de marxar? On aniran?

Mimmo Lucano coneix de prop les desgràcies de la immigració, les que no surten a les fotos, el que passa després d'arribar a Europa, perquè sap que el viatge continua i que no tot és acollir. Mimmo se sent responsable d'això i assumeix com a tragèdia pròpia el que li va passar a Becky Moses, una nigeriana que va viure un temps a Riace. Després de dos anys en un centre d'acollida de la zona, va voler tornar a Riace però no va poder. Mimmo la va ajudar a aconseguir documentació però no ho va aconseguir. El 2016 Becky es va instal·lar en uns campaments precaris de San Ferdinando i va morir en un incendi. Tenia 25 anys. Mimmo mai va deixar de pensar-hi. L'esmenta en cada discurs, se sent impotent i derrotat. És evident que la solidaritat i la humanitat no són suficients.

Però llavors quin és realment el llegat de Mimmo Lucano? Mimmo es refereix als immigrants que viuen a Riace com els seus "conciutadans". Creu de veritat en el somni proletari i està convençut que les fronteres es van construir per dividir-nos. El llegat que ens deixa Mimmo Lucano no és el d'"acollir immigrants". Això ho ha fet molta gent i hi ha programes d'acollida en molts pobles (amb els seus encerts i els seus errors). El veritable llegat de Mimmo Lucano és el d'intentar que els estrangers siguin ciutadans com ell, pensar-los com a iguals, com a ciutadans, amos del seu propi destí. Aquest és el pilar de la seva utopia de la normalitat. I és per això que està proscrit.