El famós hàmster del procés fa temps que presenta seriosos símptomes d'esgotament. La fatiga és física, la roda li sembla cada dia més gran i inabastable; l'extenuació també és mental, s'adona que les voltes no el fan avançar i que, per moltes que en doni, el procés continua quiet al mateix lloc. Com diria Monterroso: "Quan despertà, el procés escara era allà". El hàmster del procés pateix la síndrome de Burnout, també anomenat de desgast professional, o síndrome de desgast ocupacional (SDO), o el que en francès és conegut com a surmenage (estrès).

Ara li han dit: aguanta fins a la sentència dels presos polítics o polítics presos o com punyeta li diguem –ni en això ens posem d'acord–; fins llavors no deixis de moure la roda com si no hi hagués un demà, i el rosegador gira que gira, obedient, tot i cansat. Però tampoc pot evitar de donar-li voltes, en aquest cas al cervell, sobre el dia en què arribarà la sentència: i llavors, què fem? El president Quim Torra, que cada dia fa més cara de conill desorientat pels fars d'un cotxe, diu que quan arribi la sentència, si no és absolutòria, s'hi encararà (en realitat diu: "Ens hi encararem"...). Què vol dir amb això? Tornaran/em a proclamar la República i aquest cop no la suspendran/em? Obriran/em les presons? Hi ha un buit imaginatiu sobre l'endemà de la sentència.

L'altre dia, un dels dos milions va aprofitar la presència d'un conseller en una típica catarsi col·lectiva indepe per preguntar-li: "Obriran les presons?". El conseller no va saber què respondre. I és que el procés genera més preguntes que respostes. "Com que fem una cosa que no havíem fet mai, no tenim totes les respostes", es limiten a dir els capitosts. Però el hàmster també està tip d'excuses. Vist el panorama repressiu, res fa pensar que la sentència no sigui desproporcionada. Si això és així, quina serà la proporcionada resposta de Torra? Resposta: ric-ric (so que fa el grill fregant-se les ales).

Si a l'eternitat del procés hi afegim la sensació de fragilitat de l'embalatge –el bloc indepe es trenca–, no ens hauria d'estranyar la sensació de fatiga que pateix la població –hàmster inclòs. Els darrers episodis són de traca i mocador. La imatge de Carles Puigdemont intentant colar-se de polissó a la llista d'Oriol Junqueras no té preu; i, de passada, incloent-hi en l'equació la cupaire Anna Gabriel. No cal dir que ni ERC ni la CUP han acceptat la jugada. L'expresident malda per ajuntar en una sola llista el seu rival i camuflar així la davallada de l'exconvergència (PDeCAT, JxCAT, la Crida). D'altra banda, les enquestes deuen ser tan esfereïdores que fins i tot s'han plantejat recuperar el Sant Cristo gros, Artur Mas –encara com no 'ressusciten' Jordi Pujol. I, mentrestant, Elsa Artadi diu ara que els independentistes no són suficients, i malavinguts. Aquí, el hàmster s'ha posat a aplaudir.