Fa 42 anys que treballo de periodista, en fa més de 27 que vaig fundar el setmanari EL TRIANGLE i fa un mes i mig que he començat el diari LA VALIRA. Sóc pioner a Catalunya en exercir la professió de periodista-editor que, d’uns anys ençà i gràcies a l’explosió d’Internet, s’ha multiplicat i consolidat, cosa que celebro. Per tant, del sector dels mitjans de comunicació i de la gestió dels mèdia crec que en conec alguna cosa i, en especial, a Catalunya sé el pa que s’hi dona.
Des d’aquesta llarga experiència viscuda i acumulada -que donaria per fer un llibre molt gruixut que he promès que escriuré quan sigui vell (sóc jove!)- he seguit amb atenció la moció presentada per la CUP en l’últim plenari del Parlament i que fa referència a les subvencions, a la publicitat i a les subscripcions institucionals de la Generalitat que tenen els mitjans de comunicació privats a Catalunya. Més enllà dels escarafalls que se n’han fet a l’altre cantó de l’Ebre, aquesta moció té un aspecte que considero molt positiu: exigeix que el govern informi, de manera exhaustiva i detallada, de totes i cadascuna de les ajudes que, de la forma que sigui, reben les empreses mediàtiques, tant des del departament de Presidència -que generalment és qui les canalitza- com des de les conselleries i les empreses públiques.
Aquesta és una informació cabdal que ja fa massa anys que està amagada en una nebulosa i que explica, en gran mesura, l’artificial bombolla política en la qual estem immersos a Catalunya. L’anomenat procés és, per sobre de tot, un teatre construït i dirigit per experts en màrqueting i comunicació que han dilapidat una muntanya de diners públics per enlluernar i abduir la població.
Cal dir que, en proporció, no hi ha cap altre país de la Unió Europea on des del govern s’aboquin tants quartos -en forma de subvencions, publicitat i subscripcions en bloc- als mitjans de comunicació i ja és hora que es conegui l’abast real d’aquest monumental pastís i qui en són, amb pèls i senyals, els seus beneficiaris. Tots els observadors estrangers que intenten informar-se i fer-se una opinió de què passa a Catalunya haurien de ser conscients que assisteixen a un enorme teatre mediàtic muntat des del poder que se’ls vol fer creure que és la realitat.
Però hi ha un altre aspecte de la moció de la CUP que és el que ha fet més soroll i que a mi, personalment, em fa riure. És el que fa referència a l’obligació que tenen els mitjans de comunicació privats que reben ajudes de la Generalitat d’inserir la publicitat institucional del govern i, en concret, la de l’hipotètic referèndum de l’1-O. EL TRIANGLE i el diari www.eltriangle.eu pateixen una severa sequera de publicitat institucional de la Generalitat des de l’any 2011, quan CiU va tornar al poder i, després, amb Junts pel Sí.
Com podeu constatar, en aquesta pàgina no hi ha cap anunci de la Generalitat. Jo, com a editor, no tindria cap problema en inserir-ne si rebés una comanda, però sóc conscient que, des de fa anys, estic en la llista negra del Palau de la plaça de Sant Jaume i ja he assumit que aquest és el preu que he de pagar per poder ser lliure. Vaig denunciar aquesta injusta marginació al Síndic de Greuges, però Rafael Ribó no es va voler mullar.
Òbviament, el fet que no tingui publicitat de la Generalitat (ni de la Diputació de Barcelona) obeeix a aberrants criteris de sectarisme polític. A Catalunya, des dels temps de Jordi Pujol, es premia als actors i als comparses d’aquest teatre i es castiga amb el pacte de la fam als que ens neguem a combregar amb rodes de molí.
El gran problema que es vol amagar és, precisament, l’existència d’aquest gulag on m’han condemnat –a mi i a milers de catalans- i que m’inhabilita a tenir publicitat institucional i, per descomptat, a ser convidat a participar en els mitjans de comunicació públics. Per a la Generalitat processista, EL TRIANGLE, senzillament, no existeix… però estem vius i ben vius, com es pot constatar cada dia i cada setmana! Per això em fa gràcia que la CUP vulgui forçar a inserir publicitat institucional als mitjans subvencionats. I els qui no tenim ni subvencions ni publicitat, què passa?
