La República Catalana que s’han tret de la màniga Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és una fantasmada. La resolució aprovada el passat divendres 27 al Parlament va ser paper mullat i la proclamació oficial de la independència no consta al DOGC ni al BOPC. La bandera espanyola no ha deixat d’onejar al Palau de la Generalitat, ni tan sols en el lapse de temps que va passar abans que el president Mariano Rajoy anunciés l’entrada en vigor de l’article 155 i la destitució del govern català, entre altres mesures adoptades en la reunió extraordinària del consell de ministres.
Jo ja vaig explicant des de fa molts anys que el procés és una monumental enganyifa política que no té per objectiu la declaració de la independència -absolutament inviable en el marc de la Unió Europea (UE)- sinó pressionar i espantar el govern de Madrid amb una doble finalitat, com ja va passar amb les mobilitzacions al carrer arran de la querella criminal per la fallida de Banca Catalana (1984): aconseguir que s’aturi la persecució judicial pels casos de corrupció que afecten el nucli dur del sobiranisme (cas Pujol i cas 3%, principalment) i contra els màxims dirigents del moviment (Artur Mas, els Jordis, Carme Forcadell…); i pescar un bon grapat de peixos per afegir-los al cove i, si s’escau, una reforma de la Constitució espanyola de 1978 per blindar les competències més emblemàtiques de la Generalitat.
Que la independència de Catalunya és una gegantina obra de teatre -creada per uns genis de la prestidigitació i del màrqueting, amb un gran pressupost a la seva disposició- ho han copsat de seguida les antenes diplomàtiques de les principals potències mundials. No només la UE, en la mesura que si triomfa la secessió de Catalunya pot desencadenar un letal efecte mimètic que desmuntaria l’edifici comunitari. Fins i tot països que, objectivament, podrien estar interessats a desestabilitzar i afeblir el projecte europeu, com els Estats Units de Donald Trump, la Rússia de Vladímir Putin o la Xina de Xi Jinping, han valorat que no és seriós i s’han pronunciat explícitament contra la suposada independència catalana.
El desastre és total i el ridícul és espantós. Però els paridors del procés sí que han aconseguit una cosa: que, a partir d’ara, Catalunya sigui un lloc poc fiable on no és aconsellable fer-hi inversions en projectes de llarg recorregut, com per exemple els industrials. El fantasma de la independència es passeja amunt i avall del país i espanta les criatures i ja se sap que no hi ha res més poruc que els diners. No hi ha una duana a l’Ebre, però hem creat una frontera invisible que ha convertit Catalunya en un territori aspre, desagradable i antipàtic, que no ve de gust ni visitar ni conèixer ni, molt menys, fer-hi negocis.
No tenim independència, però tenim un munt d’independentistes que no estan disposats a renunciar al seu somni i que disposen d’importants ressorts de poder institucional, com ara la majoria d’ajuntaments, els consells comarcals i les quatre diputacions. Això, ara que han perdut el control de la Generalitat, els dona una sòlida base de finançament per mantenir viva la flama de la secessió de l’Estat espanyol. No es rendiran i és legal i legítim.
Però els efectes devastadors que aquesta desestabilització permanent té sobre l’economia quotidiana i real de les empreses i de la gent no s’aturaran i empitjoraran. Catalunya, amb una República a mig fer, ja s’ha convertit en una zona altament inestable del planeta on el futur a curt termini està ple d’interrogants i on no és aconsellable enterrar-hi ni un euro. De moment, els independentistes han estat derrotats per Mariano Rajoy amb l’aplicació de l’article 155. Però, què passarà si el bloc secessionista guanya clarament les eleccions del 21-D? O les pròximes municipals i europees? O mantenen l’agitació al màxim amb l’esperança d’esdevenir independents d’aquí a 20 anys? Incertesa i més incertesa.
La pervivència del projecte independentista ens porta, inexorablement, a la ruïna col·lectiva. Si aquest és el camí que han triat els cervells que dirigeixen la massa estelada i és el que la gent vota majoritàriament, ells sabran què fan, però, almenys, que ho diguin clarament: volem destruir Catalunya i que els catalans ens morim de gana i emigrem.
