Hi haurà temps, en els pròxims dies i setmanes, per analitzar amb profunditat totes les circumstàncies que han portat a la matança de les Rambles i als luctuosos successos de Cambrils, aparentment connectats. Ripoll és una petita ciutat de 10.000 habitants i l’existència d’una cèl·lula gihadista criminal és, d’entrada, una constatació difícil d’assimilar i que mereix un acurat estudi i reflexió.
Ara és l’hora d’estar units en el rebuig frontal a la violència i en la solidaritat amb les víctimes d’aquests brutals esdeveniments que han sacsejat les vacances d’agost. No s’hi valen partidismes ni interpretacions polítiques oportunistes. No s’hi valen atacs entre institucions democràtiques, ni entre cossos policials, ni entre companys de professió periodística, com malauradament s’està intentant provocar. El cop calent de Twitter fa un mal gratuït i innecessari.
Barcelona, Cambrils i Catalunya estan devastades pel dolor del centenar llarg de ferits i de les famílies i amics dels 14 morts que s’han produït fins ara. No hi ha cap altre sentiment, cap altra emoció que superi aquest estat de xoc i de desolació col·lectiva. Abans de res, hem de respectar el dol, donar tot l’escalf als més directament afectats i anar guanyant la normalitat amb fermesa, sense fer escarafalls.
Tampoc és el moment d’estendre cap mena de sospita ni malvolença xenòfoba cap al conjunt de la població musulmana i d’arrels magrebines –més de 400.000 persones- que viuen als nostres pobles i ciutats. Generalitzar conductes o criminalitzar un col·lectiu per la seva identitat religiosa i/o cultural ens fa caure en el parany de la intolerància ètnica que retroalimenta la violència.
Al costat de les terribles imatges de les Rambles i Cambrils, n’hi ha d’altres que cal remarcar en aquests moments d’alta tensió: la compareixença conjunta de totes les autoritats presidides pel rei Felip VI, acompanyades per una gernació de ciutadans, en la concentració de condol a la plaça de Catalunya o la roda de premsa que han ofert de costat el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després de la reunió de coordinació a la conselleria d’Interior.
Si hi ha una altra expressió que, a més del dolor, defineix aquests moments tràgics és la de l’orgull davant la reacció de la gent anònima del carrer: dels qui fan cua per donar sang, dels qui han obert les portes de casa seva per acollir els turistes damnificats, dels taxistes que han ofert gratuïtament els seus vehicles, dels treballadors d’Eulen que han aixecat la vaga a l’aeroport d’El Prat, dels veïns que han portat aigua als automobilistes immobilitzats pel dispositiu policial, dels treballadors sanitaris que han abandonat voluntàriament les seves vacances per posar-se a disposició dels hospitals, dels milers d’espanyols i ciutadans d’arreu del món que han mostrat la seva solidaritat amb Barcelona a través de les xarxes socials…
És obvi que s’han produït errades a múltiples bandes en la prevenció i avortament d’aquests atemptats que avui tots condemnem i plorem. Però no és el moment dels retrets ni de les crítiques. Més endavant caldrà exigir responsabilitats. Ara és l’hora de fer confiança en la intel·ligència i la capacitat investigadora dels cossos de seguretat, començant pels Mossos d’Esquadra, per desactivar completament aquest brot de violència gihadista que s’ha covat a les muntanyes del Ripollès i que es concentra en la localització de l’autor de la massacre de les Rambles.
Davant els símptomes de divisió i de crispació de la societat catalana dels últims mesos, els tristos fets d’aquest 17 d’agost ens apleguen i agermanen en la ferida del dolor i en l’esperança certa d’una convivència harmònica i en pau. La vida és amor, l’odi és la mort. Aquest és el testimoni que ens deixa la sang vessada a les Rambles i a Cambrils. El millor homenatge pòstum que podem oferir a les 14 víctimes mortals i a llurs famílies i amics és la voluntat indestructible de solucionar les diferències que ens separen a través del diàleg, del respecte i de l’entesa.
