L’any 1958, quan tenia 28 anys, Jordi Pujol va escriure unes reflexions titulades Fer poble, fer Catalunya que, anys després, va incorporar al seu llibre Construir Catalunya, considerat la bíblia del pensament pujolista. En aquests fulls, que van circular de mà en mà pels cercles catòlics antifranquistes de l’època, ja s’hi recollien les idees-força i les línies estratègiques que, després, han marcat tota la trajectòria empresarial i política de l’expresident de la Generalitat.
Jordi Pujol era fill d’una família burgesa benestant. El seu pare, Florenci –el famós Florenci de la “deixa” andorrana– havia fet molts diners especulant a la Borsa i traficant amb divises. Contrasta el suposat tarannà liberal de Florenci Pujol –s’ha dit d’ell que simpatitzava amb ERC– amb la decisió de confiar l’educació infantil del seu fill Jordi a l’Escola Alemanya de Barcelona, en els temps convulsos del III Reich i de la II Guerra Mundial. És a dir, Florenci Pujol estava convençut que Adolf Hitler acabaria guanyant la guerra i per això va inscriure el seu hereu a l’escola del suposat bàndol guanyador, on va “mamar”, des de petit, la ideologia nazi.
Paradoxes de la vida. El soci i millor amic de Florenci va ser David Tennembaum, un jueu d’origen polonès que s’havia refugiat a Barcelona. Molt compromès amb la causa sionista, David Tennembaum es va involucrar intensament en el projecte de creació de l’Estat d’Israel, on actualment resideixen els seus descendents. Per tant, al domicili familiar de Florenci Pujol i Maria Soley es van viure, gràcies a l’amic jueu, tots els avatars que van marcar la implantació i consolidació del nou Estat.
Hi ha un tercer vector que va influir decisivament en l’etapa de formació de Jordi Pujol: l’Església catòlica, que gaudia d’un enorme poder i influència a l’Espanya franquista. Emparant-se sota aquest paraigua, va començar el seu activisme polític a l’organització Crist i Catalunya (CC), el germen que l’any 1974 va quallar en la fundació, al monestir de Montserrat, del partit Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), camuflada sota l’aparença d’una trobada de penyes del Barça.
El corpus ideològic pujolista és un còctel indigerible: una barreja de negocis, nazisme, sionisme, catolicisme, barcelonisme i antifranquisme amb l’objectiu suprem de construir una idealitzada pàtria catalana. Allò que va escriure amb només 28 anys ho va aplicar al conjunt de la societat catalana un cop va assolir la presidència de la Generalitat l’any 1980 i durant els 23 anys dels seus cinc mandats. Sota la seva disfressa d’aspartana austeritat, Jordi Pujol va aplicar un sistema pervers, basat en la convicció que “el diner ho compra tot” i en especial la voluntat de les persones.
Avui, aquest delírium trèmens, que va començar l’any 1958 i ha marcat a foc la història de Catalunya durant gairebé 60 anys, s’ha acabat. La corrupció, els comptes en paradisos fiscals i la “mare superiora” han escrit l’últim capítol.
