Torra no era la primera opció de Puigdemont, ni tan sols la segona, però va ser la darrera. L'expresident buscava un vicari que, lleialment, el substituís mentrestant és a l'exili, no algú que es fortifiqués en el càrrec, i el va trobar. Per prudència o poca ambició, els primers elegits van fer que no amb el cap; ell, en canvi, sigui per ignorància o immoderació, va assentir i veloç va acceptar un vestit que, de totes totes, després s'ha vist que li està gran.
Catalunya no pot prolongar més el lapse vicarial, les urgències s'amunteguen –salut, ensenyament, seguretat…–, i ens cal un president que sàpiga fer almenys dues coses a la vegada. D'una banda, un president que sàpiga encarrilar una solució que ens tregui de l'atzucac polític en què ens hem ficat (procés); i de l'altra, un president que gestioni el dia a dia, allò que també preocupa i ocupa els catalans. L'objectiu no és que deixi de defensar les seves idees, per absurdes que algunes d'elles puguin arribar a ser o semblar, l'objectiu és que fent això no obstaculitzi la gestió del dia a dia i la quotidianitat funcioni.
En essència, no em preocupen les barbaritats que el president Torra va escriure quan encara no era vicari i somiava en veu alta. El que realment m'inquieta és que persisteixi avui, que té responsabilitats, en alguna d'aquelles nicieses. Quan Torra es treu del barret de copa la via eslovena sap perfectament, o hauria de saber-ho, quina caixa de trons acaba d'obrir, i hauria de saber calibrar en quin jardí està situant el procés i quines poden ser les conseqüències de tot plegat. Llavors, no hi ha massa marge de maniobra, o és un inconscient o no despenja de més amunt, i posats a triar…
Tampoc vull un president que avui anima els CDR a collar fort i demà els mana desallotjar o atonyinar; o un president que avui exigeix purgues entre els Mossos d'Esquadra per la desproporció d'unes càrregues a uns manifestants i l'endemà està encantat de la vida amb el funcionament del cos policial català. I així un llarg llistat de moviments bipolars.
Sense qüestionar-ne la legitimitat, també costa de pair el dejuni exprés del president en suport als presos polítics en vaga de fam. Una vaga de fam és una cosa seriosa, que no hauria de merèixer distraccions folklòriques i que, fins i tot fent una reflexió estratègica, hauria de centrar tota l'atenció del procés. Així, farcint-la de dejunis col·laterals, no sembla que hi ajudi.
Sigui com vulgui, el dejuni que preocupa i és censurable és el que porta fent Torra des que va ser elegit president de la Generalitat. Un dejuni polític del dia a dia, de les llistes d'espera als hospitals, per citar l'exemple que clama més al cel. Estaria bé que, si mai Catalunya acaba sent independent, quedés algú per gaudir-ho…
