Resulta desconcertant i nociva, la torre de Babel que ha erigit el Procés, cridant a les coses per un altre nom, tergiversant les paraules, enganyant, en definitiva. Tot això no és casual, ni d’avui, ni es remet al llenguatge. La travestització intencionada dels pressupostos ideològics, fent passar bou dretà per bèstia grossa d’esquerres, és tan vella com el mateix nacionalisme.
A l’ADN del nacionalisme català, i no només en ell, està molt present l’aliança, aparentment contra natura, del carlisme i la part baixa del liberalisme, amb un paper rellevant de l’Església. Stéphane Michonneau, professor d’història a la universitat de Lilla i autor de nombroses obres sobre Catalunya, apunta que el nacionalisme català “va saber aliar-se als cercles carlins, molt nombroses a la vella Catalunya pirinenca, assumint algunes de les qüestions que l’estructuren, com la defensa del catolicisme”. El mateix Jordi Pujol, en el seu llibre El caminant davant del congost, es reclama sense complexos hereu del carlisme: “Un moviment enormement important, popular i autèntic”.
El nacionalisme català, com el basc, neix enmig d’una revolució industrial que genera en tots dos territoris una classe obrera nombrosa, organitzada i polititzada. La ferotge lluita de classes que ocasiona no és aliena al nacionalisme, sinó tot el contrari. Les tensions socials i polítiques fan de Barcelona la “Rosa de foc” de finals del XIX. L’esquerra obrera, anticlerical i revolucionària constitueix l’antítesi del nacionalisme de les classes mitjanes, homogeneïtzades per l’Església i la burgesia dominant.
Sentint-se amenaçat per la gran burgesia, llavors exultant, i la classe obrera ascendent, el nacionalisme es maquilla, se subdivideix i tendeix, com alguns antibiòtics, a ser d’ampli espectre. Però en el fons roman incòlume. En el seu afany hegemònic, no dubta en disfressar-se d’esquerranisme, fins extrem (com posen de manifest ETA i la CUP), o nominar-se d’esquerres (ERC) i sortir-se’n. Perquè és el ciment patriòtic el que, en definitiva, explica la seva raó de ser. D’aquí, per exemple, la seva tirada frontista: un sol poble, una sola idea, un objectiu comú.
Així doncs, poc té d’estrany que el nacionalisme català, i no només ell, es dediquin al cultiu progressista, fins al punt que Jordi Pujol va arribar a declarar-se partidari del socialisme autogestionari i el PNB farda de lideratge sindical, amb el seu ELA-STV. Figues d’un altre paner són els fets, com votar amb el PP contra la legalització de l’avortament, i les mil i una decisions polítiques radicalment de dretes promogudes pel nacionalisme, com ara les cèlebres tisorades d’Artur Mas.
El nacionalisme necessita, peremptòriament en el cas català, ampliar la seva base social, suscitar simpaties, i res millor per a això que disfressar-se de xai. Cosa que l’església catòlica ha conreat amb cura al llarg del temps. I així no és gens estrany que l’halo progressista segueixi refulgint al voltant de la imatge sagrada del nacionalisme, malgrat els seus pesars dretans, sinó francament reaccionaris. Assumpte que, al capdavall, no deixa de ser una manifestació més del pitjor supremacisme. El de considerar-se no només econòmicament, moralment i culturalment superiors, sinó el d’estar tocats per la divina gràcia del progressisme, com a contrapunt al carca de l’enemic.
