Per entendre el moment polític crític que vivim avui a Catalunya ens hem de remuntar al passat. No als 303 anys de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió ni als 78 anys de la fi de la Guerra Civil. De tot això fa massa temps, les circumstàncies no tenen res a veure amb les actuals i els seus protagonistes reposen als llibres d’història.
L’aposta independentista del govern de la Generalitat i les maniobres de les institucions de l’Estat per impedir l’anunciat referèndum de l’1-O enllacen amb els mesos previs a la celebració dels Jocs Olímpics de l’any 1992, fa més d’un quart de segle. En aquell context, es van produir dos fets determinants que amaguen les claus per desencriptar el present.
El 29 de maig de 1991, un cotxe carregat amb 200 quilos d’amonal va esclatar al pati de la casa-quarter de la Guàrdia Civil a Vic, on hi vivien 14 agents amb llurs famílies. En aquell atemptat d’ETA van morir nou persones, de les quals cinc eren menors d’edat, dos eren guàrdies civils i les altres dues, familiars.
L’endemà del crim, l’escamot d’ETA va ser localitzat en un xalet de Lliça de Munt i dos dels seus membres, Jon Félix Erezuma i Joan Carles Monteagudo, van morir cosits a trets per una unitat d’elit de la Guàrdia Civil. El tercer etarra de l’escamot, Juan José Zubieta, va ser detingut i, posteriorment, condemnat a 1.311 anys de presó. Va sortir en llibertat l’any 2013, en aplicació de la doctrina Parot.
El “cervell” de l’atemptat de la caserna de Vic, Joan Carles Monteagudo, era català i, abans d’incorporar-se a ETA, havia format part de Terra Lliure, l’organització armada independentista que havia decidit, feia poc, la seva autodissolució. De la mà d’Àngel Colom, el gruix dels militants de Terra Lliure va anunciar la seva incorporació a Esquerra Republicana (ERC).
L’atemptat de Vic va provocar una forta commoció en la societat catalana i en els rengles de la Guàrdia Civil, tot i que no va ser, quantitativament, el més mortífer. Quatre anys abans, ETA havia perpetrat l’atemptat d’Hipercor, el més greu de la seva història, que va deixar un tràgic balanç de 21 morts. Però la finalitat d’aquesta acció era “econòmica”: amb el cotxe-bomba que va fer esclatar en el pàrquing del centre comercial, l’organització etarra volia “pressionar” El Corte Inglés per tal que s’avingués a pagar l'”impost revolucionari”, com en aquella època feien altres grans empreses espanyoles. És cruelment cínic, però aquesta és l’explicació última de l’atemptat que va tenyir de dol la Barcelona preolímpica.
En canvi, el cotxe-bomba de Vic va ser una acció “militar”: els membres d’ETA van atacar la Guàrdia Civil, encara que, en el moment de l’explosió, en el pati de la caserna hi havia nens jugant i ho sabien. El fet que el cap de l’escamot que va perpetrar l’atemptat fos un exmilitant de Terra Lliure, Joan Carles Monteagudo, va encendre totes les alarmes. Això demostrava que hi havia una connexió terrorista catalana-basca i que, en aquest sentit, l’autodissolució de Terra Lliure era més formal que real.
ETA tenia informadors i col·laboradors autòctons a Catalunya i, a més, hi havia exmembres de Terra Lliure que, en contra de la línia oficial, estaven disposats a continuar les accions violentes, com van explicitar amb la col·locació d’una desena d’artefactes explosius. Aquesta era la situació a pocs mesos vista dels Jocs Olímpics i és en aquest context en el qual es desferma l’anomenada Operació Garzón, per tal de “netejar” l’esdeveniment esportiu de qualsevol amenaça terrorista. La investigació dirigida per l’exmagistrat del jutjat n. 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, la va executar la Guàrdia Civil, que venia “calenta” per l’atemptat de Vic.
Un “talp” infiltrat pel ministeri de l’Interior en el moviment independentista català, Josep Maria Aloy, va ser determinant a l’hora de marcar els objectius. A partir del 29 de juny del 1992, comencen les detencions de sospitosos de formar part d’aquesta trama terrorista, entre els quals coneguts militants de la causa independentista i activistes socials. En el decurs dels interrogatoris, la Guàrdia Civil va aplicar brutals mètodes de tortura física i psicològica que van ser denunciats per 17 dels detinguts.
L’Operació Garzón es va perllongar fins al mes de desembre, i, en total, van ser detingudes 45 persones, si bé finalment només 25 van ser portades a judici, celebrat l’any 1995, en el qual 18 van ser condemnades. Amb l’arribada de José María Aznar al poder, i per pressió directa de Jordi Pujol en les negociacions per a la investidura del líder del PP com a president del govern espanyol, tots els presos de l’Operació Garzón van sortir al carrer gràcies a un indult. De la mà de l’advocat gironí Sebastià Salellas, les denúncies per tortures van ser elevades al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que l’any 2004 va condemnar l’Estat espanyol a indemnitzar amb 120.000 euros catorze dels detinguts.
Ha passat més d’un quart de segle des de l’atemptat contra la caserna de Vic i l’Operació Garzón, però les ferides emocionals d’aquells dos successos –impregnats de dolor, sang i tortures- continuen obertes i encara supuren. D’aquí ve l’odi visceral dels independentistes del “nucli dur” contra els socialistes, ja que l’Operació Garzón es va desfermar durant el mandat de Felipe González. Només cal repassar la llista dels 45 detinguts per la Guàrdia Civil i dels testimonis que van ser citats en el procediment judicial per constatar que molts d’ells han acabat ocupant càrrecs de responsabilitat en les direccions d’ERC i la CUP, han assumit càrrecs institucionals o han esdevingut candidats a llistes electorals.
El mateix president Carles Puigdemont va viure en primera línia aquells esdeveniments. L’any 1992, l’actual president de la Generalitat treballava al diari El Punt, on la Guàrdia Civil va detenir el periodista Eduard López, acusat de formar part de la trama terrorista, i va procedir a l’escorcoll de la redacció. Carles Puigdemont va participar activament en la campanya de solidaritat amb els detinguts en l’Operació Garzón i això va marcar la seva militància independentista i la seva vida personal, ja que, a finals del 1992, saturat per l’estrès ambiental, va decidir prendre’s un any sabàtic i marxar a l’estranger.
El patiment enforteix i uneix i els 45 de l’Operació Garzón constitueixen el “nucli dur” de l’actual procés secessionista català. El record de les tortures patides a mans de la Guàrdia Civil és encara ben present, com han demostrat en la recent commemoració dels 25 anys d’aquells fets –àmpliament difosa pels mitjans de comunicació independentistes- i en la contundent resposta que han donat a les explicacions exculpatòries que ha fet l’exjutge Baltasar Garzón a les pàgines de La Vanguardia.
La Guàrdia Civil tampoc oblida la carnisseria perpetrada a Vic. Per això, després de la “xapussera” actuació dels comissaris-estrella del Cos Nacional de Policia enviats per Jorge Fernández Díaz per intentar aturar el procés, s’ha situat en primera línia de la contraofensiva de l’Estat a Catalunya. En el marc de les investigacions judicials sobre els excessos verbals de l’exsenador Santi Vidal, la Guàrdia Civil s’ha fet càrrec dels interrogatoris dels sospitosos i, de moment, dos d’ells –Joaquim Nin i Jaume Clotet– ja han sortit de la caserna de Travessera de Gràcia amb l’acusació –poca broma- de “sedició”, que comporta una pena de fins a 15 anys de presó.
Ni “revolució dels somriures” ni “operació diàleg”. Aquí, a un cantó i l’altre, mana l’estratègia militar. Gent freda que ha interioritzat el sofriment, que no perdona, que no negocia i que opera amb una mentalitat guerrera, on l’adversari polític és l’enemic. Fora caretes. És l’hora dels durs, dels qui coneixen el ferro i el gust de la sang.
Afortunadament, la immensa majoria de la població catalana –sigui proindependentista o antiindependentista- és aliena a aquesta escalada bèl·lica que hi ha en el rerefons de la present fase final del procés. Però la llavor del diable que van sembrar l’atemptat de la caserna de Vic i les tortures de l’Operació Garzón amenaça d’emmetzinar la convivència col·lectiva amb l’excusa del referèndum.
La socialització del dolor és el perill que plana sobre Catalunya. I en aquesta exasperació coincideixen els represaliats de l’Operació Garzón… amb l’expresident Jordi Pujol i el seu nucli familiar, assetjats per l’ofensiva judicial sobre el seu “tresor” amagat en paradisos fiscals.
