Aquest fred hivern del 2018 contemplo amb desolació les ruïnes de la meva pàtria. Tots teníem els nostres somnis. Jo també. Imaginava una Catalunya, emergida de la llarga nit de la dictadura, que esdevindria pròspera, equilibrada, ordenada i exemplar. Gràcies a l’impuls de la mobilització antifranquista i a la recuperació de la democràcia a Espanya vam aconseguir el restabliment de la Generalitat i l’exercici de l’autogovern en el marc de la Constitució del 1978 i de l’Estatut del 1979.
L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, l’1 de gener de 1986, i l’enorme desplegament d’energia positiva que va suposar la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 van elevar Barcelona i Catalunya a la dimensió internacional. Ho teníem tot per consolidar-nos com el principal pol d’activitat (empresarial, en R D I, cultural…) de la Mediterrània, irradiant la nostra capacitat d’atracció en tots els azimuts i convertint aquesta terra en la llar on els nostres fills poguessin créixer i multiplicar-se amb cultura, civilització i confort i on persones arribades d’altres contrades trobessin aquí l’oportunitat per millorar la seva qualitat de vida i la de llurs famílies.
El president Pasqual Maragall ens va dissenyar el camí: la millora i aggiornamento de l’Estatut i l’aposta estratègica per l’Euroregió Pirineus-Mediterrània (amb vèrtexs a Tolosa del Llenguadoc, Montpeller, Barcelona, Balears, València i Saragossa), que ens dotava d’un context geoeconòmic i geopolític prenyat de futur. La Unió Europea avala i incentiva aquest tipus d’institucions multiregionals i transfrontereres, en les quals Catalunya hauria pogut exercir un destacat lideratge.
Aquest ambiciós projecte, que entroncava amb el fil històric esplendorós -la Corona d’Aragó/Països Catalans, l’aliança amb Occitània perduda a la batalla de Muret…-, estroncat segles enrere per les dinàmiques centrípetes de París i Madrid, va quedar aturat amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i amb el retorn de la dinastia pujolista, a través d’Artur Mas, al poder. La continuació ja la coneixem: la imputació per corrupció del príncep Oriol Pujol, l’any 2012, va obrir la caixa dels trons i va significar l’inici d’una llarga guerra contra Madrid que ha acabat amb l’aplicació de l’article 155, la destitució del govern de la Generalitat, el desplaçament del president Carles Puigdemont a Brussel·les i la imputació judicial de la cúpula independentista, amb Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis a la presó.
Hem perdut miserablement set anys, hem cremat les il·lusions de moltíssima gent, ens hem enemistat amb els nostres veïns, hem provocat la crispació i la divisió de la societat catalana, hem espantat els turistes i els inversors, hem originat la deslocalització fiscal de més de 3.000 empreses i hem fet de Catalunya una terra conflictiva, hostil i agre. Érem un oasi on regnava la corrupció i, en comptes de netejar les clavegueres, hem preferit cremar-lo i convertir-lo en un desert estèril i ple d’escorpins.
Amb independència de les fílies i fòbies polítiques de cadascú, és evident que va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en què Catalunya excel·lia en el context internacional i érem motiu d’interès i d’admiració. Tot això ho hem destrossat amb les nefastes presidències d’Artur Mas i Carles Puigdemont. Caldrà molta perseverança, molta intel·ligència, molta generositat, molta responsabilitat i molta sort per recuperar-nos d’aquest desastre absolut.
La via que s’albira aquests dies, en el marc dels acords entre Junts per Catalunya i ERC, no convida a l’optimisme. Ans al contrari. La presidència de la Generalitat, fugaç i fantasmagòrica, de Jordi Sànchez, que seria rellevat a continuació per Jordi Turull –sempre que els voti la CUP- ens anuncia un panorama polític esperpèntic. O superem entre tots plegats aquesta pèssima pel·lícula de sèrie B, trencant l’eix indepenentista/no independentista per formar el pròxim govern, o la caòtica decadència en la qual estem instal·lats (Ada Colau tampoc no ajuda) ens portarà a una autodestructiva melangia col·lectiva.
