Fa temps que hi ha gent que no diu en públic allò que pensa. Molts grups de conversa que s'havien creat gràcies a les aplicacions de la telefonia mòbil estan exemptes de debat i de controvèrsia per incompareixença dels que no combreguen amb el pensament de la majoria. En trobades d'amics, familiars, associacions, empreses, opten per callar o fer-se fonedissos.

Hem arribat a un punt on les discussions sobre futbol –fins ara la quintaessència del fanatisme dialèctic- són molt menys tenses que el debat polític català. L'apassionament en el debat de les idees no té perquè ser negatiu. El problema és quan el simplisme i l'aclaparament de l'adversari s'apoderen d'aquesta discussió.


Estem instal·lats en el "resultadisme". Importa la victòria, no jugar net i amb respecte per l'equip contrari. "Tirar-se a la piscina" per similar una pena màxima o lesionar el millor jugador dels rivals s'accepten de bon grat si serveixen els interessos de la causa pròpia. Quan jugava a futbol i el meu equip feia servir aquestes pràctiques em sentia incòmode, però a veure qui era el valent que li portava la contrària a l'entrenador que imposava aquest criteri!


Les dictadures no accepten les divergències i els matisos. Les democràcies es basen en el contrast entre idees diverses, tot i que sovint hi ha una zona obscura entorn el dret a la crítica i la injúria que n'amplia o en restringeix els seus marges. Però aquesta base és una de les grans virtuts de les societats lliures.


Una altra pota potent de la democràcia és el respecte i suport a les minories. Democràcia no és que la majoria imposi el seu criteri a la minoria.


Les darreres setmanes hi ha molta gent que opta per fer-se només amb aquells amb qui se sent a gust, que sap que no l'acusaran de ser un traïdor o l'identificaran amb personatges i posicions polítiques per les quals no té cap simpatia.


Alguns confien que d'aquí a uns dies es recuperarà el gust pel contrast entre plantejaments sense tenir la sensació que s'entra en un terreny perillós, on s'imposen la tensió excessiva i les paraules pujades de to.


Em compto entre ells. Voldria parlar de tot amb tothom. I que augmenti el nombre de persones que diuen allò que pensen, que no té perquè ser necessàriament allò que alguns –des dels faristols polítics o els mitjans públics de comunicació- els diuen que han de pensar.


La democràcia sana és aquella on tothom pot dir allò que pensa. Quan es troba amb els amics o a les places públiques. Es digui Joan Manuel Serrat o Jordi Sánchez.