Si s'ha de jutjar pels fets, Catalunya pateix d'un aclaparador dèficit democràtic. No solament en l'àmbit institucional, en les pràctiques d'alguns partits i en les actituds de bastants dels seus líders polítics. També al carrer, entre la “bona gent” que, interioritzant el discurs nacionalista dominant, considera la democràcia com quelcom “aleatori”. És a dir, com una cosa instrumentalitzable, segons les circumstàncies o l'interès propi, amb “aparent manca de propòsit, causa o ordre”, com explica Wikipedia. Com una mica d'usar i tirar.
Dissabte 29 de setembre del 2018. Migdia, en l'encreuament de Via Laietana amb Fontanella, a Barcelona. Els mossos han tallat el tràfic i no deixen passar els vianants cap a la plaça de Catalunya, on acaba de començar el míting de Jusapol (Justícia Salarial Policial), plataforma que reivindica l'equiparació salarial de policies nacionals i guàrdies civils amb els de les policies autonòmiques. Algunes persones, abillades amb els atributs propis de l'independentisme català, es queixen que no se'ls deixi passar. Un servidor els diu que, si els mossos no ens deixen passar, esperem a que ens ho autoritzin o anem per una altra banda. Perquè els mossos representen la llei, i la llei en democràcia cal acatar-la. “Això és quelcom aleatori”, respon, en to acadèmic, una senyora d’avançada edat i impecablement vestida, que participava de la contramanifestació que els CDR i esquerranistes de diversos llinatges havien convocat a Via Laietana, per on havia de discórrer la manifestació de Jusapol.
La democràcia no cau, com les pluges de tardor, del cel. És una construcció humana i com tal es concep, s'adopta, s'aprèn i s'exerceix. No és, en conseqüència, res essencial, ni tampoc la realització del cel a la terra com, associada al lliure mercat, proclama Vargas Llosa. I amb major realisme, caldria dir que més que de democràcia, caldria parlar de democràcies. Perquè, com la gent, la naturalesa i les coses, la democràcia és també diversa. Sabem, perquè va ser motiu de gran controvèrsia en l'esquerra, que la democràcia representativa és imperfecta. Però, com deia Andreotti, referint-se a la política, sabem sobretot i molt bé que el pitjor de la democràcia és la seva absència. Per això vam lluitar per ella a Espanya i la vam aconseguir.
Acostuma a recordar Jaume Reixach, des d'aquesta mateixa pàgina, que Catalunya sempre ha estat governada per reis, a excepció dels breus períodes republicans, associats a la proclamació de la República a Espanya. De la mateixa manera, Catalunya ha viscut en democràcia quan a Espanya hi ha hagut democràcia. Ni més, ni menys. Ni Catalunya és essencialment republicana, ni és democràtica per la gràcia de Déu. Amb la desaparició del franquisme (que va desaparèixer, encara que a alguns els agradi seguir dient que encara existeix), espanyols i, conseqüentment, catalans, vam haver d'aprendre a viure en democràcia, iniciar un camí escassament transitat al nostre país, aprendre gairebé des de zero. I això, com el moviment, es demostra caminant.
Hauria de començar, com l'educació sentimental, a l'escola, difondre's a través dels mitjans, operar des de la cultura, quallar, en fi, a escala individual i col·lectiva. Perquè la democràcia no és solament, encara que també per descomptat, una arquitectura institucional, sinó una forma de ser, d'entendre les coses, de comportar-se. Cosa que, a la llum dels discursos manipuladors que escoltem, de la reproducció dinàstica dels lideratges, del sistema electoral que patim, de l'escandalosa mixtificació dels mitjans de comunicació públics, etc. etc. etc., molt poc té a veure amb el que està passant a Catalunya, on, si s'ha de jutjar per les paraules de la senyora contramanifestant, disposem d'una democràcia “aleatòria”.
