El que està passant amb Donald Trump demostra, entre moltes altres coses, que els Estats Units d’Amèrica es troben en manifesta decadència. En aquest sentit, més que preguntar-nos (com Arnold J. Toynbee i James Burke ho fan pel que fa a l’Imperi romà) sobre el perquè, hauríem més aviat sorprendre’ns que el seu poder hagi durat tant de temps.
L’Imperi romà, en el seu zènit amb Trajà (98-117 dC), disposava d’un gran Exèrcit i d’una extensa administració pública. Entre la classe privilegiada, l’Estat gaudia de legitimitat ideològica com l’única civilització acceptable. Existien desigualtats extremes de riquesa i posició social. I les xarxes comercials, de gran abast, permetien fins i tot a les llars modestes utilitzar béns fabricats en terres llunyanes. Es va incrementar la crueltat, l’extorsió i la corrupció. L’autoritat imperial va quedar en mans d’aquells que estaven disposats a comprar-la. La casta, eximida del pagament de la majoria dels impostos, va acaparar una part cada vegada més gran de la riquesa… Un panorama, potser comú a tots els imperis i que, salvant les distàncies, no amaga similituds amb el dels actuals EUA.
El mur (de la vergonya) amb Mèxic simbolitza millor que res l’aïllament i la decadència cap a la qual estan lliscant ràpidament els EUA. Perquè, en contra del que pot pensar Donald Trump, aquesta barrera, més que protegir el seu territori, el que fa és tancar-lo en si mateix. La seva funció, com repeteix reiteradament Trump, és impedir que els emigrants vagin a robar als autòctons en territori nord-americà, quan el que passa és justament el contrari: són els autòctons, en forma de patrons de l’agricultura, la construcció, els serveis de neteja… els que s’enriqueixen amb la mà d’obra barata immigrant.
Són les grans tecnològiques nord-americanes les que es beneficien, en règim de monopoli, d’usuaris de tot el món i potser per això no li fan gens de bona cara a Donald Trump. No són les úniques. També Boeing i General Electric no estalvien crítiques a la reculada del president, que no els va gens bé pels seus negocis planetaris. Tampoc li farà molta gràcia al prometedor sector de les noves energies decisions com la sortida del pacte de París contra l’escalfament global…
Des del seu nomenament, Donald Trump va deixar molt clara la seva aposta pel petroli que, al costat de la fabricació d’armes i les finances, són els sectors que, en principi, més fan la gara-gara a les seves polítiques. D’aquí, el joc que uneix Trump amb Putin i les seves relacions amb saudites i israelians. Perquè del que es tracta, segons posen de manifest les seves paraules i les seves obres, és d’afermar-se en allò ja conegut, de tornar al passat, de defensar el “déjà connu”, d’embolicar-se ben embolicat en la bandera pàtria, pensant que tothom s’aprofita dels nord-americans.
La paranoia del “ens roben”, pròpia com bé sabem dels nacionalismes, està portant els EUA, de la mà de Donald Trump, a creure que tothom té barra lliure al seu país quan com, bé se sap, és tot el contrari. És a dir, que les empreses nord-americanes, començant pel dòlar, s’han beneficiat escandalosament de tota bestiola vivent. Amb la particularitat, per a desesperació de Trump, que moltes d’aquestes empreses són cada vegada menys americanes i més globals. Que els seus interessos depenen més de fora que de dins. Per exemple, en l’àmbit de l’energia.
“Si els Estats Units no vol jugar el joc després de tants anys de negociacions, tindrà sens dubte conseqüències diplomàtiques, més enllà del clima i concretament quan es tracti de trobar aliats sobre tal o qual cosa”, adverteix David Levaï, director de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals.
Aquest moviment cap a una economia del passat (d’acord amb una política del passat) no té sentit, a tenor de les xifres. Segons l’Agència Internacional d’Energies Renovables, el sector ocupava, l’any 2016, 9’8 milions de llocs de treball al món, amb un increment del 40% des del 2012. Uns 777.000 nord-americans treballaven aquest any en energies renovables i només en fotovoltaica l’ocupació va augmentar un 25%.
I com que no hi ha decadència sense decadents, aquí tenim a Donald Trump, retrat de totes les decadències. Com la va tenir el decadent imperi dels Àustries, en la persona de Carles II, la cara de president actual dels EUA ho diu gairebé tot. El dolent és que darrere d’ella sembla amagar-s’hi quelcom pitjor com, per exemple, la idea que el seu país i per extensió el món són una finca, que governa com la finca que va heretar del seu pare. Perillosa decadència.
