Al llarg de la meva vida com a docent, vaig recalar un curs en un col·legi de Sant Cugat del Vallès. Va ser un curs estrany. La resta de la meva vida laboral ha transcorregut en col·legis de barris pobres i marginals, i d'això m'enorgulleixo. A l'escola de Sant Cugat d'aquell curs estrany vaig conèixer Daniel (el nom l’he canviat), de nou anys, fill d'una família pobra. A Sant Cugat no només hi ha rics: els rics necessiten de la presència activa d'alguns pobres, que són els que desbrossen els seus jardins, netegen les seves piscines i escombren els carrers. La majoria dels servents no resideixen a Sant Cugat, sinó que es desplacen fins a la bella població del Monestir romànic per exercir-hi la seva feina. No obstant això, alguns tenen la gosadia de viure a la mateixa població. Aquest era el cas de la família de Daniel.

Daniel desentonava en una aula de nens bé, les activitats extraescolars eren el tennis, l'hípica, el piano i la vela. Daniel se n'anava cap a casa en sortir del cole, a tenir cura de la seva germana petita. Daniel té serioses dificultats per aprendre i ha d'afrontar la vida amb uns pares que passen penúries. La seva vida no és gens fàcil. Quan es parlava d'ell i del seu rendiment acadèmic baix, a més d'un se li escapava la lamentable admonició "I que vols! Amb la família que té no es pot esperar res d'ell". És la famosa profecia autocomplerta, l'efecte Pigmalió. Entre els docents és comú parlar d'aquest perill, i la immensa majoria afirmen que ells no caurien mai en l'error. Però l'error hi era. A Daniel se li exigia poc o gens, amb que estigués calladet i sense molestar, n’hi havia prou. L’anem promocionant i llestos. En aquella escola, on els principis de l'escola inclusiva es tracten de manera sui generis, a Daniel li esperava un futur de baixes expectatives. Al cap i a la fi és pobre i el seu destí ja se sap quin és.

En aquesta mateixa població, fa uns dies, la senyora Susanna Pellicer, regidora del PDeCAT, va exposar les seves idees sobre rics i pobres. Quan la vaig escoltar, em vaig recordar de Daniel. Va dir el següent: que potser els pobres de Sant Cugat haurien de pensar en anar-se'n a viure a altres poblacions més adequades al seu nivell de renda en lloc de demanar tantes ajudes a l'ajuntament. Pellicer és regidora de Serveis Socials i, no cal dir-ho, fervent defensora de la independència catalana i de la república de Puigdemont. Infereixo que la regidora de Serveis Socials ocupa aquest càrrec i no el de medi ambient, per exemple, perquè l'alcalde sap que ella és qui demostra una major sensibilitat cap a la cosa social. Va dir que els pobres potser estarien millor a Rubí o a Cerdanyola. Podia haver afegit Badia del Vallès a la llista de suggeriments, que també està just al costat i, a més, és la població amb la menor renda per càpita del seu país.

M’entren les suors fredes quan em poso pessimista i temo que aconsegueixin implementar la seva república, perquè aquestes són les idees socials dels dirigents polítics independentistes. Em pregunto a quina cosa es deuen referir quan parlen de democràcia, o d'eixamplar la base social republicana. La majoria independentista, pensem els ingenus, es pot aconseguir convencent més gent de la bondat de la seva proposta secessionista. Però la senyora Pellicer és aquí per recordar-nos que hi ha un altre mètode, més eficaç, més simple i sobretot molt més barat: expulsar els espanyolistes, que solen ser pobres i amb baix nivell cultural. I, a més, irredempts castellanoparlants. Tot són molèsties.

Això de Pellicer és una ficada de pota. Una ficada de pota sense importància, em diran, no cal tirar-li més llenya al foc i que tomba i que gira, ja estàs tu amb les teves manies de sempre, amb els teus prejudicis. Les declaracions les va fer a la tv local i li van sortir de l'ànima, pensant, segur, que només la veien els seus. Quan dic que el processisme és classista em renyen, ho neguen, m'acusen de practicar una demagògia fàcil, ​​de fer trampes. En fi. Per quan proclamin la seva independència, si algun dia ho fan, estem advertits: els Monegros o el Matarranya seria bones destinacions. Haureu d’anar a zones més adequades a la vostra pobresa, ens diran. Però no marxeu molt lluny, perquè cada dia haureu d'anar a la feina, a desbrossar els nostres jardins.