Quina gran mostra de cunyadisme vam viure diumenge passat. Últimament no donem a l’abast amb tantes exhibicions de genitals masculins i, com no podia ser d’una altra forma, ara li tocava el torn als que se senten patriotes espanyols i han hagut de suportar en silenci com passa amb les hemorroides tots aquests anys de disbauxa independentista. No tinc clar que tots els demòcrates que es van manifestar pacíficament pels carrers de Barcelona embolicats en la rojigualda com a canelons patris fossin catalans que viuen i treballen a Catalunya. Del que no tinc cap dubte és de la pluralitat de la concentració i no només per la presència de catalans d’altres llocs d’Espanya. Quina gran germanor de catequistes de Legionaris de Crist, confessos i presumptes corruptes populars i nostàlgics del franquisme!
I què dir de l’aparició estel·lar dels patricis Mario Vargas Llosa i Josep Borrell. L’escriptor peruà, tan liberal i tan superior a la resta de mortals començant pels peruans pobres, ens va donar a tots els catalans desagraïts que vam sortir l’1-O a atonyinar policies una gran lliçó de democràcia i de respecte a les diferències. Ell, tan cosmopolita i políglota, va ser incapaç de pronunciar com tocava els cognoms dels enviats pel dimoni a trencar l’Espanya que Franco va deixar ben lligada. Puigdemont i la seva cabellera es van convertir en un Pudemong a seques mentre que la Carme Forcadell es va transformar en una desconcertant Forradel. Vargas Llosa ja no és el que era i és una pena. No sé si l’ha desgastat més l’immerescut premi Nobel o el surrealista matrimoni amb la Preysler.
Sobre Josep Borrell no tinc més que lloances. La seva capacitat de sobreviure a totes les escabetxades socialistes i aparèixer i desaparèixer com el Guadiana és envejable. Borrell sempre ha fugit del nacionalisme català com de la pesta fins al punt d’utilitzar la seva llengua materna –el català- només quan li cal insultar algun company de partit. L’històric dirigent del PSOE va intentar diumenge passat explicar als assistents a la manifestació que Espanya no és una, sinó cinquanta-una, però no ho va aconseguir perquè pocs van entendre el seu dialecte de raier del Pirineu. Segurament si s’hagués explicat en castellà de Valladolid no hauria provocat tanta confusió entre el personal, la majoria d’ells doctorats en ignorància.
Vaig gaudir d’aquest esperpèntic espectacle des de la distància. Concretament des d’uns 400 quilòmetres. Les obligacions familiars em van fer assistir aquest cap de setmana passat a un casament a València. El casori es va celebrar en un poblet anomenat Sot de Xera (comarca dels Serrans), més conegut entre els mateixos habitants –tots castellanoparlants- com a Sot de Chera. La immersió en la realitat valenciana em va acabar d’obrir els ulls sobre dues coses que no em deixaven dormir últimament: Catalunya mai serà independent mentre els catalans segueixin confonent una DUI amb un DIU i la unitat dels Països Catalans només existeix en la imaginació imperialista dels cupaires.
La nit prèvia al casament, els membres de la delegació catalana vam sortir a recórrer València amb la intenció de trobar algú que ens recités algun poema del gran Vicent Andrés Estellés. Tanmateix, la missió va acabar en fracàs estrepitós. A la porta de l’Ajuntament vam cridar “Visca els Països Valencians!” animats perquè l’edicte que l’alcalde manresà havia fet amb motiu de la festa del 9-O -i que vam llegir amb tota facilitat perquè estava penjat a la paret de la façana en cos de lletra 25- estava escrit en català estàndard per a escarni del blaverisme. La performance no va servir de res perquè ningú no ens va fer cas, així que vam optar per fotografiar la senyorial seu del Banc de València que ara ocuparà Caixabank. La festa va acabar a les tres de la matinada prenent una orxata granissada i uns fartons, i gaudint del bonic accent del cambrer, que era d’Ibi.
No explicaré detalls del casament més enllà de dir que no tots els catalans de la resta d’Espanya estaven diumenge a Barcelona manifestant-se per la unitat de la pàtria. Conscients que havíem vingut a conquerir-los, la part valenciana de la família –que eren quasi tots- va optar per ignorar-nos educadament com la resta del planeta.
