Cumbaiàs

S’ha de ser un cumbaià autèntic per entendre que l’expressió fer el cim no és només arribar a dalt de tot. També és superar els obstacles, suar la cansalada, caminar al pas del més lent i gaudir de les boniques vistes de la pàtria catalana si el bon temps ho permet. Per això, els no iniciats en el misticisme d’esplais i caus escoltes han fet aquests dies un injust escarni de la gran pensada de reivindicar el retorn dels presos polítics presos des del cel de Catalunya. No sé si des d’allà dalt s’està més a la vora dels déus i no cal cridar tant perquè t’escoltin a Brussel·les, però s’ha de valorar el detall que ha tingut l’Olimp de frenar l’arribada de l’huracà Leslie fins que l’últim patriota ha baixat de la muntanya. No volem més ferits.

Del meu ensinistrament cumbaià amb els jesuïtes, en queda ben poc per sort. Prefereixo el sofà al piolet i el gintònic a la cantimplora, i la terra catalana ja no em sembla la més ufana sota la capa del sol. L’únic que perdura del trauma provocat per les nits en blanc fent bivac, els dinars de carmanyola, les cançons d’Els Esquirols, les eucaristies presidides per la Senyera i les caminades interminables és la por a les altures i a passar fred. Cada cumbaià gestiona el seu trauma personal com pot. Uns es fan independentistes i es manifesten l’11-S, altres es tornen dependentistes i desfilen el 12-O i la resta, els descreguts com jo, seguim els esdeveniments des del sofà.

Dimecres passat es va celebrar el dia mundial de la salut mental i això em va fer pensar que estem últimament bastant desorientats pujant i baixant muntanyes a bon ritme, però sense tenir clar cap a on anem. No sé si a l’OMS li interessaria fer un estudi sobre l’efecte que la retòrica dels nostres polítics té en els cervells dels catalans, però estic segura que si el fes, els resultats els posarien els pèls de punta. Sóc contrària als favoritismes, però crec que la investigació per trobar ràpid una cura hauria de començar pels republicans, molt perjudicats després que els seus diputats votessin amb els socialistes contra els convergents tunejats al Parlament mentre a Madrid continuen les reunions secretes per negociar els pressupostos de Sánchez.

En el cas de Barcelona, les alteracions del comportament de la direcció nacional republicana han provocat episodis d’embogiment transitori en alguns militants que han estat degudament eliminats. És el cas de l’economista Xavier Martínez-Gil, que va decidir presentar-se a les primàries per escollir alcaldable sabent que era un suïcidi. S’ha d’estar ben sonat per oposar-se a l’oracle de Lledoners i qüestionar-lo públicament, així que no cal esperar compassió del botxí després d’haver assegurat que “no hi ha res més antirepublicà que apel·lar als cognoms il·lustres”, recordar que Tete Maragall “és republicà des de fa quatre mesos” i que a la direcció republicana barcelonina “hi ha por”. ¿Resultat de la quixotada? Nomes 41 avals dels 139 necessaris per passar a la següent pantalla. Roma no paga traïdors.

La setmana passada també es va produir un fet que va passar desapercebut enmig del daltabaix republicà. De fet, la cosa rellevant és que el fet anunciat es va haver de suspendre per raons climatològiques, perquè el dimarts a Barcelona se’ns havia de caure el cel a sobre. Parlo de la presentació oficial del Moviment Barcelona, una plataforma ciutadana transversal plena de simpatitzants d’ERC que dissimulen ser una altra cosa. Entre els seus representants brilla amb llum pròpia Jordi Giró, president de la Confavc i, segons les males llengües, candidat a substituir Trini Capdevila com a representant de la quota veïnal en el número cinc de la candidatura republicana.

La crua realitat és que a la gent del Moviment Barcelona no només el diluvi universal els va esguerrar l’acte organitzat a l’exclusiu hotel Duquessa de Cardona i aplaçat sine die. La defenestració d’Alfred Bosch com a alcaldable els ha caigut com una bomba perquè alguns ja tenien les converses per anar a la llista d’ERC molt avançades. L’aterratge del nouvingut Maragall, de qui molts es malfien perquè “porta les sigles socialistes tatuades”, desmunta tota la feina feta fins ara per assegurar-se la poltrona en el cap i casal de Catalunya. Sort que els republicans són cumbaiàs de soca-rel.

(Visited 63 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari