Aquest 1 de juliol expira el termini perquè CiU i ERC compleixin amb la seva promesa d’anunciar la pregunta de la consulta sobre la independència. També aquests dies, tothom espera que Artur Mas sol·liciti formalment a Mariano Rajoy el permís per realitzar el plebiscit. Però les cartes estan marcades.
Tothom sap que el president espanyol no permetrà que Catalunya pugui decidir ser un Estat sobirà dins de la Unió Europea. Entre altres coses perquè la Constitució, si bé no ho prohibeix, no autoritza a les comunitats autònomes pronunciar-se sobre un aspecte del qual no tenen competència, com és la seva sobirania política. Així ho determinen el articles 1 i 2 de la Carta Magna, segons els quals la sobirania resideix en tot el poble espanyol i no en una de les parts, alhora que proclama la indissoluble unitat de la Nació espanyola, de manera que només l’Executiu central, a través del Congrés dels Diputats, pot autoritzar a Catalunya un referèndum d’aquest estil. I això no passarà si ens atenem a l’actual correlació de forces, que en cap cas contempla donar els catalans la paraula sobre el seu destí.
Així les coses, i més enllà que Catalunya tiri pel dret, només queda que el PSC –i Ciutadans a tot estirar– facin possible allò que esgrimeixen per negar el dret a decidir dels catalans: la independència l’haurien de votar tots els espanyols. Gairebé ningú no els ha agafat el guant per instar-los a arribar a aquest escenari. Si això es produís, suposaria un autèntic terratrèmol en la política espanyola, ja que implicaria posar a l’urna una qüestió de la qual molta població espanyola ni tan sols ha reflexionat en creure-la impossible. Fins i tot, considerant que una majoria aclaparadora votés contra el fet que Catalunya se separés de la resta de l’Estat, el mateix procés implicaria obrir un debat que PP i PSOE han negat aferrant-se als preceptes constitucionals. A banda que dibuixaria un mapa rotundament polaritzat: com va passar amb el referèndum de l’OTAN, Catalunya (i Euskadi) decidirien al contrari de la resta i, a tenor del què indiquen les enquestes, votarien per la secessió dels catalans.
Lluny de ser estèril, doncs, una consulta sobre la independència de Catalunya al conjunt de l’Estat tindria un impacte sociològic i polític més enllà de les quatre províncies del Principat. Per arribar-hi, però, caldria apel·lar als socialistes i altres partits espanyols a ser demòcrates, recordant-los la seva màxima que la democràcia s’expressa en el vot dins del marc constitucional. Per tant, si fossin coherents, esmerçarien esforços perquè la consulta se sotmetés a tots els espanyols, la qual cosa, de no aconseguir-se, els posaria altre cop en evidència. La clau de volta, doncs, és que la consulta es faci on i com sigui, però que es materialitzi. Resultats en mà, donarà a Catalunya la legitimitat per esdevenir un Estat independent dins de l’anhelada Europa dels pobles.
