Cau d’escurçons

Quan la festa s’acaba les rates són les primeres a abandonar el vaixell que fa aigües. I quan aquest moment arriba, tot s’ho val: vudú, xantatge o vídeos compromesos. El poder converteix els més febles en éssers sense ànima, capaços de fer el que sigui per seguir sent intocables i impunes, i en el cas dels populars madrilenys, la llista d’exemples és interminable i supera amb escreix els seus col·legues valencians. L’últim mostra del canibalisme dels taurons ha estat la humiliació pública de Cristina Cifuentes, caiguda en combat pel foc amic. I jo no puc deixar de pensar en el tip de riure que s’estarà fent Esperanza Aguirre, la reina Cersei d’aquest cau d’escurçons corcat per la corrupció.

L’expresidenta de Madrid, tan mediàtica i mentidera, ha dimitit per un vídeo del 2011 on se la veia buidant la bossa davant d’un vigilant d’un centre comercial perquè havia robat dos pots de crema antiarrugues. Que la cinta hagi sortit a la llum 34 dies després del descobriment del seu màster fals diu molt de la mà negra que l’ha filtrat. Tanmateix, el que més lamento és que a Cifuentes l’hagi fulminat el dit de Rajoy per un vídeo publicat al pamflet d’Eduardo Inda i no pel tracte de favor que va rebre l’encara diputada popular de la Universitat Joan Carles I, i que va desvelar el digital Eldiario.es. Digueu-me càndida, però seguiré defensant el bon periodisme malgrat que el destí dels diaris sigui convertir-se en escorxadors.

No entenc per què la repentinada Cifuentes va pispar dos pots de crema Olay Regenerist 3 en un Eroski en lloc de buidar el prestatge d’espirituosos de la secció gourmet d’El Corte Inglés. Per disculpar la poca classe s’ha dit que és cleptòmana i que en aquests casos el que menys compta és el valor del producte robat. És un trastorn obsessiu compulsiu i els que el pateixen els posa més el risc que la vergonya que els fa que els enxampin. A mi me la bufa que sigui cleptòmana i tampoc descarto que sigui una bola. En realitat, si hi ha algú perjudicat és Procter&Gamble, propietària de la marca Olay, perquè les arrugues de Cifuentes demostren que la potinga no és tan efectiva com assegura Núria Roca.

El cas Cifuentes ha posat de relleu les lluites intestines entre les famílies populars per controlar Madrid, la joia de la corona i el centre del poder omnipotent. Si fem cas de les fonts anònimes, resulta que l’expresidenta ha estat presumptament víctima de xantatge i se l’ha espiat des que va despuntar com a candidata a dirigir la comunitat madrilenya quan encara era delegada del govern. Que és ambiciosa i no té ni estómac ni bon gust ho demostra el seu affaire amb Ignacio González, també caigut en desgràcia per corrupció, que va revelar al jutge Francisco Granados, un altre ocellot popular de mal averany. És indiscutible que el pas per Madrid de la maligna Aguirre ha creat escola però vist el nivell del culebrot, diria que els alumnes han superat la mestra. Hi ha qui assegura que Cifuentes feia vudú als seus rivals polítics i enviava anònims a esposes cornudes!

Ja se sap que si hi ha maror, peix en abundor. I en la política aquesta frase feta funciona a la perfecció. Només cal veure la gran victòria Ciutadana: ni ha hagut de donar suport als corruptes populars madrilenys ni ha hagut de recolzar la moció de censura dels desorientats socialistes. Mentre el PP es descompon per la podridura, Albert Rivera cavalca cap a la Moncloa amb Manuel Valls i Mario Vargas Llosa com a esperpèntics genets de l’Apocalipsi taronja que se’ns acosta.

(Visited 42 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari