El món gira, però a Catalunya, aliens a la palpitant actualitat internacional, seguim escarxofats en el divan del psicoanalista fent una regressió i intentant exorcitzar les nostres frustracions històriques. El comte-duc d’Olivares, el rei Felip Vè, el dictador Francisco Franco… són els vells fantasmes particulars que intoxiquen la nostra capacitat de comportar-nos normalment i d’acceptar amb naturalitat allò que hem aconseguit ser: una regió europea –com Occitània, Baviera, Sicília, Flandes, el País Basc…- dotada, gràcies a la Constitució espanyola del 1978, amb una amplíssima autonomia política, financera i administrativa (sempre millorable i perfectible).
La realitat és tossuda. La llengua que, segons l’Idescat, empra habitualment més de la meitat de la població catalana és el castellà i la intensa barreja que, per la meravellosa pulsió de l’amor, s’ha produït en les últimes dècades entre els catalans nadius i els immigrants ens ha configurat una nova societat que no té res a veure amb els segadors del 1640 ni amb els miquelets del 1714 ni amb els escamots de Josep Dencàs i dels germans Badia durant la II República.
Que el sentiment nacionalista estigui més arrelat a les comarques rurals de l’interior, on la immigració és més feble, que no a les grans ciutats del país és una constatació que reflecteixen perfectament les urnes, elecció rere elecció. Però això no és cap tret diferencial ni cap excepció. Passa exactament igual arreu del món: les urbs són, per essència, més obertes, polièdriques i dinàmiques. En canvi, els pobles i les petites ciutats són més tancades, classistes i, en general, més conservadores de les tradicions locals.
La diversitat i pluralitat dels 7,5 milions d’habitants de la Catalunya del segle XXI no hauria de degenerar en cap problema existencial. La barreja –al contrari que l’endogàmia- vivifica, enriqueix i regenera el cos social. Els exitosos programes Erasmus que promou la Comissió Europea busquen, precisament, que les noves generacions d’estudiants dels estats membres aprenguin a moure’s i a interrelacionar-se per sintetitzar una nova identitat col·lectiva més enllà de les velles fronteres idiomàtiques i culturals heretades per segles de guerres i confrontacions.
La integració i assimilació de la diferència, com han posat dolosament de manifest els atemptats de Barcelona i Cambrils, són els grans reptes que hem d’afrontar i superar els catalans i, per extensió, els espanyols i els europeus. Que una dotzena de nois criats i crescuts a la catalaníssima Ripoll –la vila comtal de Guifré el Pilós i de l’abat Oliba- hagin decidit fer la gihad a la terra que els acull des de petits és motiu perquè tots plegats –començant per la comunitat musulmana, continuant pels mestres, educadors socials, poder local i Mossos d’Esquadra- fem una profunda autocrítica, amb exigència i responsabilitat.
Aquest mes d’agost, la societat catalana ha quedat impactada i traumatitzada pels brutals atacs de les Rambles i del passeig marítim de Cambrils. Cridem, valents, “No tenim por!”, però també estem molt neguitosos per una pregunta que ens corca el cervell: quants Younes, Said, Omar, Houssa, Youssef… com els de Ripoll hi ha o hi pot haver, en un futur, en els barris i viles de Catalunya si perseverem en l’exclusió sistemàtica (de vegades, autoexclusió) de la població magribina que ha vingut a viure i a treballar entre nosaltres?
Normalment, l’agost és el mes que els occidentals dediquem a descansar i a desconnectar per reprendre, a continuació, les nostres activitats amb empenta i renovada il·lusió. Però els catalans, per contra, afrontem aquest mes de setembre del 2017 fatigats i estressats. A la forta commoció emocional provocada pels atemptats del 17-A s’hi suma la gran incertesa i inestabilitat política que genera la fase final del procés independentista, amb la data de l’1-O en l’horitzó immediat.
La fugida endavant que protagonitza el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, desconcerta i desorienta el conjunt de la societat catalana, tant els independentistes com els no independentistes. Quan falta un mes per l’anunciat referèndum, el més calent és a l’aigüera i resulta del tot inversemblant que es pugui acabar materialitzant amb les mínimes condicions que permetin atorgar-li l’exigible credibilitat i no caure en el ridícul. La sensació d’improvisació i de fragilitat és cada cop més evident i això alimenta l’escepticisme creixent envers la capacitat del govern de Junts x Sí per liderar el país i complir les expectatives creades.
Els dirigents processistes estan desnortats. La pressió de Mariano Rajoy i de la justícia espanyola –d’altra banda, ben previsibles- ha trastocat i desmuntat el full de ruta cap a la independència. La desconfiança ha acabat contaminant i degradant l’ambient polític, econòmic i social de Catalunya i minant el prestigi de les nostres institucions d’autogovern. “No tenim por!”, proclamen des del bloc sobiranista. Però hi ha tres elements que fan pensar el contrari:
· La por dels principals responsables de l’aposta secessionista a ser inhabilitats i a perdre el confortable estatus econòmic personal i familiar que han assolit, gràcies al fet que tenen la clau de les arques de la Generalitat i dels organismes públics que controlen
· Els càlculs electorals que fan, cadascú pel seu cantó, PDECat, ERC i la CUP per treure el màxim profit partidista de la conjuntura política i que tensen i enverinen les relacions entre els tres socis que falquen l’actual majoria parlamentària, fins al punt que pot saltar pels aires en qualsevol moment
· La por a la desmotivació i desmobilització de la base social independentista, la raó última que, formalment, justifica el procés d’aquests últims cinc anys i que passarà la seva prova de foc aquesta pròxima Diada. Si la concentració de l’11-S d’enguany es desinfla, el castell de cartes es pot desmoronar abans d’hora.
Al president Carles Puigdemont no li hauria de preocupar la desconnexió entre Catalunya i Espanya, prevista en la llei de transitorietat jurídica. Allò que l’hauria d’inquietar és la vertiginosa desconnexió que s’està produint entre l’actuació del seu govern i les prioritats que marquen l’agenda de la societat catalana, delerosa de recuperar l’estabilitat, la normalitat i la tranquil·litat en l’inici d’aquesta rentrée, després de l’angoixant mes d’agost que ens ha tocat viure.
