Quan Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat el 1980 em vaig consolar dient-me que almenys això serviria perquè deixéssim de parlar de com som i deixem de ser els catalans i de com ens tracta de malament Espanya. Era jove. Tot plegat, 24 anys. I gens acostumat als usos i hàbits del funcionament d’una democràcia.
Han passat quasi 40 anys i ens hem tirat bona part d’aquest temps discutint d’allò que jo creia que era simplement una plataforma perquè un grup polític es fes amb el poder a Catalunya.
Ben al contrari, els darrers anys aquesta discussió ha pujat de to, s’ha substituït el mot ‘nacionalista’ pel d”independentista’ i la qüestió social ha quedat més amagada que mai en el debat polític català. Lògicament, els partits d’esquerra, que són els que pretenen millorar les condicions de vida dels grups socials més desvalguts i vulnerables, han sortit perdent amb aquesta dinàmica. En les eleccions del passat dia 21 més que perdedors han sortit escaldats. I el futur no fa preveure cap canvi en la direcció que voldrien les organitzacions d’esquerra.
El dia abans de les eleccions vaig demanar la dona que neteja l’escala del bloc de pisos on visc què votaria. Em va dir que Ciutadans. I, clar, no ho anava a fer perquè estigués convençuda que Inés Arrimadas i els seus defensarien millor que ningú els seus interessos laborals. Pertany a un col·lectiu que anys enrere hauria votat socialista o comunista. Va votar Ciutadans perquè no vol que el procés cap a la independència de Catalunya tiri endavant i considera que aquest partit és el que millor pot aturar aquesta marxa.
El dia 21, els partits declaradament independentistes van obtenir 2.062.000 vots. Els que estan contra la independència, 2.212.000 (si no es vol comptar amb els vots de Catalunya en Comú en aquest segon capítol, quedarien uns 1.900.000 vots).
Amb aquest panorama entrem al 2018 sense saber què passarà en l’elecció del nou president de la Generalitat ni quina mena de política adoptarà. Tot fa pensar que Carles Puigdemont haurà de renunciar a continuar en el càrrec i que caldrà buscar un candidat que tampoc no pot ser Oriol Junqueras, si s’ha de respectar la preeminència de la llista més votada, tot i que sigui pels escassos 10.000 vots i dos diputats que separen Junts per Catalunya i ERC.
Però sobretot caldrà veure si el nou Govern de la Generalitat insisteix que Catalunya és una República independent que es basa en la llei de transitorietat jurídica aprovada el 7 de setembre al Parlament cuita -corrents.
El partit més votat a les eleccions ha estat Ciutadans i té un bon suport al carrer, com han demostrat les manifestacions contràries a la independència dels darrers mesos. Qualsevol mesura d’un nou Govern que intenti imposar passes o adopti actituds simbòliques independentistes serà rebutjada al carrer per la gent que s’ha anat animant a penjar banderes espanyoles als seus balcons.
Un tuitaire valorava el resultat de les eleccions dient que a França tenen un Front Nacional i aquí en tenim dos.
Cordeu-vos els cinturons. El 2018 vénen corbes. I, malauradament, totes giren cap a la dreta.
