El personatge de Frank Underwood deia en un dels capítols de la ja mítica sèrie ‘House of Cards’: “No sé si ho han notat però la política ja no és un teatre. És el món de l’espectacle. Així que muntem el millor espectacle de la ciutat”. El corresponsal a Madrid del Financial Times, Tobias Buck, escrivia a principis del 2016, quan la trama del procés català experimentava el gir inesperat del recanvi Puigdemont: “Dinamarca té la sèrie ‘Borgen’, els EUA tenen ‘House of Cards’ i Espanya té la campanya independentista catalana, una apassionant sèrie política amb enjòlit, tombs sorprenents i revelacions d’última hora tan inesperades que enrojolarien els guionistes de sèries televisives”.
‘Borgen’ és una ficció política de la televisió danesa que narra la trajectòria de Birgitte Nyborg, líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. ‘House of Cards’ és l’adaptació d’una mini-sèrie britànica basada en una novel·la de Michael Dobbs que recrea la trama política del congressista estatunidenc Frank Underwood i la seva dona Claire, disposats a tot per aconseguir els seus propòsits. El procés català és el drama polític d’una regió europea que busca la independència empesa per la meitat (aprox.) de la seva població i enfrontada a un Estat, al qual pertany, i amb la indiferència del continent del qual forma part.
La trama del procés català té tots els ingredients de les millors sèries de ficció: mobilitzacions populars, repressió policial, empresonaments, exilis… Ningú l’haguera pogut escriure amb la perfecció de la realitat. El serial podria començar amb l’Estatut del 2006, quan l’any 2010 el Tribunal Constitucional el va deixar tocat de mort. A partir d’aquí, un nombre indeterminat de gent, in crescendo, es rebel·la i desenterra una vella i fins llavors minoritària reivindicació: la independència. Per certificar si la demanda és minsa o majoritària, els representants polítics regionals dels qui clamen secessió exigeixen sense èxit als governants de l’Estat un referèndum. A partir d’aquí, entre la dèria dels uns i el tancament dels altres, el clima es va fent irrespirable. El primer intent de referèndum acaba en consulta i el segon en repressió policial; després arriben els empresonaments i els exilis polítics. Tot, fins a les eleccions del 21 de desembre de 2017…
A partir d’aquí, ja entraríem en el gènere de la ciència-ficció. Diuen les enquestes que ERC guanyarà les eleccions. No ho poso en dubte. També diuen, però, que tres de cada deu electors encara no ha decidit què faran. Així, amb aquest marge i amb el tragí processal que viu el conflicte, és difícil aventurar una predicció mínimament precisa. Les incògnites s’amunteguen: sortirà l’exvicepresident i candidat d’ERC, Oriol Junqueras, de la presó? No és una nimietat. A un mes just per a la contesa electoral, qualsevol gir pot ser clau.
Sigui com vulgui, les enquestes s’obstinen a deixar les coses quasi com estaven (però aquí l’adverbi adquireix una gran importància…). De moment, en el bloc independentista, guanya ERC, però la concurrència de Carles Puigdemont en una llista feta amida (Junts per Catalunya) podria equilibrar les forces. Això no obstant, no variarien substancialment els equilibris: els vasos comunicats que formen ERC i JxC traurien votants d’un cantó per posar-los a l’altre i mantindrien el quasi empat amb el bloc unionista. També caldrà veure què de souflé té la força de Puigdemont. Com deia Adolfo Suárez quan deambulava per mitja Espanya amb el moribund CDS: “A mi la gent m’estima, però no em vota”.
En l’altre bloc caldrà veure qui guanya la partida. Les enquestes parlen d’un empat entre Ciutadans i PSC (que, alhora, empatarien amb Junts per Catalunya). Sembla que a Miquel Iceta li està donant rèdit el pacte amb la Unió més unionista i remunta el vol. El que sembla confirmar-se és que, en un escenari tan bipolar, l’equidistància dels Comuns cotitza a la baixa. D’altra banda, el fanalet vermell del Parlament, fins ara en mans cupaires, se’l podrien endur els populars; aspecte que tampoc seria banal. Sigui com vulgui, ja se sap que en cas d’empat tots els factors sumen.
Com a bon serial, tot és susceptible de gir, i el procés català s’ha guanyat la merescuda fama d’oferir uns titànics girs argumentals que, com deia aquell, poden enrojolar els millors guionistes.
