Pensem com pensem, en aquests moments crítics d’incertesa col·lectiva cal remarcar i posar per davant un principi fonamental: Catalunya som un sol poble i hem d’evitar a tota costa la divisió per raons identitàries que ens porta, inevitablement, a la confrontació civil, de menor o major intensitat.
Des del rebuig contundent a la repressió desfermada per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el passat 1-O i de la defensa innegociable de la democràcia que tant ens ha costat aconseguir, haig d’alertar de la perillosa espiral en la qual ha entrat el procés independentista engegat l’any 2012. La fractura social ja no és retòrica, és ben real i els episodis de violència soft comencen a sovintejar en els nostres carrers.
La batussa entre joves espanyolistes i indepes a Sant Gervasi, la punxada massiva de rodes d’automòbils a Verges, la ràtzia nocturna de guàrdies civils a Calella, l’assetjament patit per periodistes de mitjans de comunicació de Madrid, la tensió que ha quallat en les aules dels instituts… són fets absolutament abominables i condemnables que mai no m’hauria imaginat que arribés a veure a Catalunya.
Si seguim per aquest camí, molt aviat veurem els pobles i ciutats catalans dividit en ghettos d’espanyolistes i independentistes. Aquesta és la dinàmica que es va produir a l’antiga Iugoslàvia –que era una societat culta i avançada- i que mimèticament s’acabarà reproduint aquí si, uns i altres, tothom, no ho aturem en sec.
Recordem la vella dita: dos no es barallen si un no vol. I, en aquest cas, hem de ser tots plegats els qui prenguem la determinació, passi el que passi, de no barallar-nos entre nosaltres. Els polítics que malauradament ens governen –el rei Felip VI, Mariano Rajoy i Carles Puigdemont- ens han portat, amb la seva ineptitud i nul·la capacitat de diàleg, a aquesta inèdita i insòlita balcanització de la nostra vida quotidiana. Per què haig de considerar el meu veí, que pensa diferent que jo, com un enemic? En nom de la democràcia de la qual tots tres s’omplen tant la boca, han fet sortir de la tomba de la història el fantasma del guerracivilisme i això no ho podem permetre de cap de les maneres.
Catalunya només ha avançat quan hem actuat unitàriament. Aquesta és la gran lliçó que ens van llegar l’Assemblea de Catalunya (no l’ANC) i el president Josep Tarradellas, del qual ara celebrem els 40 anys del seu retorn de l’exili. Si els de dalt busquen, suposadament en nom dels de baix, l’enfrontament civil, els de baix hem de clamar i fer entendre als de dalt que volem pau i no volem ser carn de canó de les seves absurdes lluites de poder.
Afortunadament, Espanya i Catalunya formem part de la Unió Europea, un bloc geopolític i geoeconòmic que uneix 500 milions de persones en un projecte comú presidit pels valors de la democràcia i dels respecte a la diversitat, encara que de vegades grinyolin. Espanya i Catalunya tenim gran part de les competències pròpies dels antics estats transferides a Brussel·les i, per tant, estem discutint, en la pràctica, per les escorrialles competencials i pressupostàries.
Abans que no sigui massa tard, hem d’enterrar la dialèctica caïnita de les banderes i abraçar-nos, uns i altres, per encarar el futur en comú. Només amb la bandera blanca de la pau aconseguirem superar aquest conflicte absurd, exacerbat per uns polítics i uns mitjans de comunicació piròmans i insensats, que amenaça de convertir la nostra convivència en un infern, com va passar, no fa tants anys, a Croàcia, Bòsnia, Kosovo, Sèrbia, Eslovènia, Montenegro…
He vist aquests dies les mobilitzacions i manifestacions al carrer. Hi ha una imatge que em va fer pensar: el dia de l'”aturada de país”, molts vaguistes van agrair que hi hagués bars oberts per poder fer un mos o beure un refresc. Ni per un moment els va passar pel cap que els propietaris d’aquests establiments eren uns menyspreables esquirols. Al contrari, s’hi van abocar a consumir.
Això em porta a la conclusió que, per sota dels insults i dels enfrontaments, a Catalunya tenim un sòlid coixí social de tolerància que, a l’hora de la veritat, acabarà triomfant. Ho desitjo de tot cor… i, a més, n’estic convençut.
