“Atrapats. Solidaritat vs. Barbàrie és una mostra de l’artista Meca-María Ramírez, amb la col·laboració dels fotògrafs Pablo Tosco i Xavier Mendiola, sobre persones que fugen de la fam, de les guerres i de la misèria”. Aquesta és la introducció del text on s’explica el contingut de l’exposició, que es va inaugurar el dia 16 a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Consta d’una quarantena de plafons que denuncien la vulneració dels drets més bàsics de les persones que busquen refugi més enllà de les fronteres del seu país. La pobresa, la fam, la violència, la guerra, els expulsa de casa i truquen a la porta d’un altre país, demanant solidaritat. Fugen de la barbàrie. Busquen una mà amiga.
Els plafons s’han repartit per les biblioteques de Barcelona i estaria bé que s’instal·lessin a centres cívics i socials de moltes altres ciutats. El proper 18 de febrer farà un any de la gran manifestació que a Barcelona va aplegar centenars de milers de persones amb el lema de “Volem acollir!”. També es va organitzar un concert espectacular al Palau Sant Jordi, en el marc d’una campanya de solidaritat amb aquestes persones “atrapades”.
El govern espanyol i la Unió Europea van ser els principals destinataris d’aquella denúncia multitudinària. El periodista Jordi Évole va recordar que tampoc no podíem estar satisfets amb el paper jugat pel govern català.
Ha passat un any i la sensació és que ben poc o res no ha canviat. Milers de persones estan passant l’hivern en campaments precaris a les illes gregues, desenes continuen morint ofegades al Mediterrani en intentar creuar-lo amb embarcacions insegures i la Unió Europea ha renunciat a que els països que la formen complissin els compromisos adquirits d’acollida de refugiats. El cap de setmana passat van trobar els cossos de quinze sirians congelats prop de la frontera del seu país amb el Líban. HI havia alguns nens entre ells.
Probablement, en escoltar la paraula “Atrapats” la primera reacció de molts serà pensar en el cul-de-sac en què estem instal·lats a Catalunya des de fa anys i que fa la fila de continuar si fa no fa igual durant molt de temps. És angoixant i esgotador. Però Atrapats. Solidaritat vs. Barbàrie ens recorda que cal organitzar alguna cosa més que grans manifestacions i concerts per fer possible l’acollida digna a la qual tenen dret els centenars de milers de persones que ens la demanen.
