@KRLS contra KRLS

El mot identificatiu que fa servir Carles Puigdemont a Twitter, xarxa social en la qual és molt actiu, és l’acrònim @KRLS. I KRLS és també l’abreviatura de Karolus, que es feia servir a l’Edat Mitjana per designar el gran Carlemany. Però entre @KRLS i KRLS no només hi ha un abisme de 1.200 anys, també hi ha una visió geopolítica totalment contraposada. Per això, resta un misteri a desentrellar perquè Carles Puigdemont es veu reflectit en l’acrònim d’aquest emperador catòlic.

Carlemany, hereu de la dinastia franca, va dedicar el seu regnat a eixamplar les fronteres dels seus dominis centreeuropeus, amb capital a Aquisgrà. D’aquesta manera, va conquerir Itàlia i va aventurar-se a l’altre cantó dels Pirineus, arrabassant un bocí del territori controlat pels musulmans, on va establir la Marca Hispànica. Per aquestes gestes, Carlemany, fundador del Sacre Imperi Germànic al segle IX, és considerat el “pare d’Europa”.

L’entitat històrica de Catalunya té el seu origen a les acaballes del segle X, a causa, precisament, de la descomposició del Sacre Imperi Germànic, víctima de les seves lluites intestines entre els hereus de Carlemany i de les incursions externes de vikings i musulmans. És a dir, Catalunya sorgeix i es consolida a partir de la secessió del territori meridional de l’imperi carolingi i és en aquest sentit que @KRLS representa l’antítesi de KRLS.

Si ens traslladem al segle XXI, podem considerar que la Unió Europea (UE) és l’antic Sacre Imperi Germànic adaptat als nostres dies, amb un potent nucli central format per Alemanya i França, com en temps de Carlemany. Per tant, la hipotètica independència de Catalunya, com va passar al segle X, només tindria la seva finestra d’oportunitat per poder prosperar en el supòsit d’una crisi estructural i el desmembrament de la UE.

És evident que la fortalesa europea té uns potencials enemics exteriors molt poderosos: la Rússia de Vladímir Putin i els Estats Units de Donald Trump, que estan objectivament interessats en el seu afebliment econòmic i polític. I també interiors: els nacionalismes identitaris que no accepten la dinàmica homogeneïtzadora de la UE i els populismes que s’oposen a la immigració (fonamental per eixamplar la base demogràfica de treballadors, si volem mantenir l’Estat del benestar, que té en les pensions públiques de jubilació un dels seus elements estratègics).

Com el Sacre Imperi Germànic, la UE també corre el perill d’anar-se’n en orris. L’impacte de la crisi financera del 2007 i l’increment de la pressió migratòria han creat un còctel explosiu que ha fet trontollar els fonaments de l’edifici comunitari. L’ascens dels partits populistes i xenòfobs en les eleccions de Polònia, Hongria, Holanda, Àustria… juntament amb la victòria del leave en el referèndum del Brexit (23 de juny de 2016) han encès totes les llums d’alarma.

Des d’aquesta perspectiva, la independència de Catalunya ha estat certament a tocar… si Marine le Pen (Front Nacional) hagués guanyat a França, Frauke Petry (Alternativa per Alemanya) a Alemanya i Geert Wilders (Partit per la Llibertat) a Holanda. De manar, tots aquests polítics, antieuropeus i xenòfobs, haurien provocat un daltabaix a les institucions comunitàries i la continuïtat de la UE hauria trontollat, provocant una situació caòtica que els independentistes catalans podrien haver agreujat i aprofitat per aconseguir l’anhelada secessió.

Però l’any 2017, coincidint amb la millora de la situació econòmica, ha revertit aquesta sensació de decadència i d’imminent col·lapse de la UE. Les victòries electorals d’Emmanuel Macron (7 de maig) i d’Angela Merkel (24 de setembre) i, en especial, la reedició de la grosse koalition, aprovada per l’SPD el passat 21 de gener, suposen un enfortiment de l’eix francoalemany i un rellançament del projecte europeu en un horitzó a quatre anys vista.

Per això, Emmanuel Macron i Angela Merkel estaven serenament exultants en l’última cimera de Davos. La cancellera alemanya, en el seu discurs, va fer una referència explícita al nacionalisme com un dels enemics que cal desterrar per avançar cap a la plena integració europea. I el president francès s’ha mostrat impermeable davant les reivindicacions dels nacionalistes/independentistes corsos, que van guanyar les últimes eleccions a l’illa… amb el 60% dels vots! (molt més que el 47,5% dels nacionalistes/independentistes catalans el passat 21-D).

@KRLS, que viu a la capital de la UE, hauria de saber per on bufen els vents. Passat l’ensurt del Brexit i esmorteïda l’onada electoral dels populismes xenòfobs, l’eix francoalemany (KRLS) està més fort i decidit que mai. Carles Puigdemont volia ser la reencarnació de Guifré el Pilós, però s’ha equivocat de segle i de cicle. Algú l’hauria d’ajudar a baixar de la figuera i fer-li entendre que la seva investidura és un error estratègic que Catalunya no es pot permetre si volem recuperar el terreny perdut per l’aplicació de l’article 155.

Sabeu què demanen els corsos i que el govern francès ha rebutjat de manera taxativa? Un Estatut d’Autonomia (que nosaltres tenim des del 1979) i la cooficialitat de la seva llengua pròpia (que nosaltres gaudim plenament des de fa 40 anys, amb la promulgació de la Constitució espanyola).

(Visited 76 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari