Ara comença el mambo

Quanta raó tenen els cupaires quan diuen que ara comença el mambo. L’atrotinat procés descansa estimbat al fons d’un barranc i les batusses entre el personal van que volen sense descartar que al final la sang acabi arribant al riu. Queden tres setmanes d’histèria col·lectiva i ara ja no hi ha mitges tintes que valguin: o estàs amb mi o estàs contra mi. L’equidistància ha passat a la història. Com també la Diada, que ara només és dels independentistes, el seny, el respecte a la discrepància, els cagadubtes, la resolució dels conflictes polítics amb el diàleg i la llibertat d’expressió. Davant de tanta llei i desordre, opto per contemplar aquest sidral monumental des d’una distància prudencial preparada per sobreviure a tanta destrossa.

Si una cosa bona ha tingut la defunció del procés és que està obligant a tots a llevar-se la careta. Durant aquests anys anar de processista no només ha estat cool, sinó que ha obert moltes portes a l’hora de buscar feina en alguns àmbits selectes i ha donat oxigen a partits moribunds per la podridura que provoca tant anys al poder. Recordo com si fos ahir el destronat Artur Mas comparant el sobiranisme català amb la gesta de Gandhi i un Carles Puigdemont a punt de levitar llegint uns discursos tan power to the people que semblava l’alter ego del clergue King però destenyit i cabellut. Però ja hem vist que tot ha estat una comèdia. Ara per fi s’ha aïllat la incògnita i comencem a veure qui farolejava i qui no.

Un dels sectors que més ha posat a prova el procés és el de la premsa. L’exemple del diari Ara ha deixat més d’un patriota descol·locat perquè una cosa és pontificar sobre l’autodeterminació dels Països Catalans i una altra és haver de fer front a una multa milionària per conculcar la legalitat vigent –encara que sigui l’espanyola- que t’obligui a tancar la paradeta. El rotatiu barceloní s’ha negat a publicar l’anunci cridant a votar el pròxim 1-O i ho ha justificat amb un argument que confirma que la defensa de la pàtria s’acaba quan ens toquen la cartera. En resposta a les irades crítiques que han aparegut a les xarxes socials, el diari ha assegurat que “no farà res que posi en perill la continuïtat del projecte” perquè “protegir el diari, és a dir, la informació i l’opinió, passa per davant de la publicitat”. Ja s’ho faran.

El cas de l’Ara torna a posar en evidència la fragilitat dels mitjans de comunicació en aquest país, fortament dependents dels diners públics per subsistir. Si et negues a publicar l’anunci institucional pots patir represàlies polítiques en forma de retirada o retallada de subvencions de cara a l’any que ve i si tires pel dret i el publiques, la multa pot provocar el tancament de la publicació i l’embargament dels béns de mitja redacció. Total, que sigui quina sigui la decisió que prens, has begut oli. Pel que fa al diari Ara, estem parlant de més de 550.000 euros d’ajuts públics aquest 2017, una quantitat que surt de les nostres butxaques –ho dic per recordar als seus compradors que el paguen dos cops- i que confirma que el periodisme català –com l’espanyol- existeix gràcies a la respiració assistida.

Però igual passa que l’endemà de l’1-O, quan tots els nostres malsons en forma d’invasions militars, multes astronòmiques i detencions de patriotes es facin realitat, de la polèmica generada per la negativa del diari Ara ningú se’n recordarà. Potser estarem tan ocupades desviant fons públics per pagar fiances de polítics, destruint les urnes i les impressores on hem imprès les butlletes com ens va dir el sinuós Turull per eliminar proves i fent les maletes per fugir a Perpinyà que ja haurem oblidat les petites traïcions quotidianes. Potser serem totes carn de psiquiàtric perquè tanta costellada afecta la salut o potser ens despertarem al ritme d’un mambo en un món nou sense desigualtats, ni corrupció, ni exèrcit.

(Visited 37 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari