Tot sovint, “una imatge val més que mil paraules”. Així, la foto d’obertura de l’any judicial presa a principis de setembre, amb el rei i tretze homenots vestits de dol rigorós, una foscor només trencada per les punyetes dels punys de les togues, diu molt de l’antigor de l’elit judicial. Al marge del tuf a testosterona rància, la funesta imatge anunciava amb encert un mal any judicial.

La prèvia del judici del procés, amb els descrèdits judicials recollits per Europa i l’eternitzat i incòmode empresonament (provisional?) dels polítics catalans, s’ha convertit en una espasa de Dàmocles i ha situat la justícia espanyola en el punt de mira internacional, just en un dels seus pitjors moments.

La gota que va vessar el gol judicial va ser la de les hipoteques.  Els jutges van entrar en un jardí molt frondós del que només es podia sortir amb esgarrinxades, com així ha estat. Primer, el Tribunal Suprem va determinar que havien de ser els bancs qui paguessin els impostos de les hipoteques. Després, cedint a les pressions, el mateix Suprem rectifica i diu que no, que han de ser els clients qui els paguin. Per acabar-ho d’arreglar, surt el president Pedro Sánchez a esmenar-li la plana al TS i, per decret llei, modifica la norma perquè torni a ser la banca la que pagui.

Quan ja creiem que ho havíem vist tot, el PSOE i el PP pasteregen la renovació del Consell General del Poder Judicial amb el nomenament del jutge de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena (conservador), com a president a canvi d'una majoria progressista. Un intercanvi de cromos que acaba d’obrir la caixa de Pandora. Llavors, responent a les crítiques, el portaveu dels populars al Senat, Ignacio Cosidó, envia un whatsapp als seus companys. En el missatge, el portaveu explica que "el pacte previ" amb el PSOE donava al PP 10 vocals, mentre que el PSOE n’obtenia 11 (10 més la presidència). "Amb la negociació, el PP té 9 vocals més el president (10) i el PSOE 11", recalca Cosidó. "Amb altres paraules", continua el portaveu del PP, "obtenim el mateix numèricament, però posem un president excepcional, (...) un gran jurista amb una capacitat de lideratge i autoritat perquè les votacions no siguin 11-10 sinó pròximes al 21-0. I, a més, controlant la sala segona des de darrere i presidint la sala 61". Tot plegat ha acabat en un no-res després que Marchena hagi renunciat a la presidència i, tot seguit, el PP hagi trencat l’acord. Ha servit, només i no és poc, per acabar de posar en dubte la independència judicial i desgastar a la institució.

Salvant tots els jutges professionals que calgui salvar, vistes  les contínues desgràcies des de foto d’obertura de l’any judicial ençà, a un li vindria de gust enviar-los a fer punyetes.  L’explicació canònica ens diu que les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta, delicada i difícil, en què calia invertir moltes hores. Per això, quan diem a algú que vagi a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar. Doncs això, que la cúpula judicial marxi a fer els punys de les seves camises i que deixi de molestar d’una punyetera vegada.