A cop de talonari

La dreta, que tanta facilitat té a l’hora de qualificar a l’esquerra de despilfarradora, no dubta a tirar de talonari per arranjar el que sigui. Cosa que no té res d’estrany, donada la seva familiaritat amb els diners.

Com ho explica estupendament, aquí al costat, Cristina Palomar, resulta que ara ens assabentem que l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, no només es fotia uns tiberis de ca l’ample a costa de l’erari públic sinó que, per evitar-se embolics, va arribar a posar pis a l'”enemic okupa” del barri de Gràcia, incloent-hi els consums, l’IBI i les reparacions. Tot això, a costa, clar, del pressupost municipal. No és l’únic cas, sinó que abunda més del que sembla, tal com posen de manifest les pel·lícules de gàngsters, en les quals gairebé sempre es posa valor (monetari) a les persones i a les coses. “La mort tenia un preu”, es titula el western de Sergio Leone, amb música d’Ennio Morricone.

Això del talonari no és exclusiu del sector públic. És de gran ús i tradició en els negocis tirar de talonari per, per exemple, tapar boques, guanyar complicitats o “greixar” el mercat. Es fa de manera preventiva, proactiva i, de vegades, a dreta i a esquerra. És fàcilment comprensible i gairebé sempre funciona. El problema està, com tot al lliure mercat, en els preus. De vegades, arreglar o prevenir problemes per aquesta via pot resultar molt onerós i fins i tot prohibitiu. Si no que l’hi preguntin a l’expresident d’una entitat financera basca que li va agafar tant de gust a la “gestió per xecs”, que va estar a punt de carregar-se l’empresa. Relacions amb els sindicats, amenaces polítiques, marrons personals…, gairebé tot passava per l’expeditiva via talonària.

Fins a aquí, res de l’altre món. “Poderoso caballero es don Dinero”, cantava Paco Ibáñez, amb lletra de Quevedo. És insòlit finançar el foc enemic, com feia Trias. Reflecteix un cinisme, pròxim a la cara dura, un oportunisme a prova de bales, i quelcom que il·lustra un sentit més aviat mesquí de la pròpia vida. No obstant això, pitjor sona encara el pagar per pagar o pagar nyaps als “amics”, com per exemple van fer EE.UU i Aràbia Saudita amb Bin Laden o, sense anar més lluny, s’està fent aquí amb la construcció d’algun partit polític. És de domini públic que per allò de “no posar tots els ous en la mateixa cistella”, els talonaris (de l’IBEX 35, es diu metafòricament) treuen fum.

El PP està vell, el PSOE molt tocat des de la ficada de pota de Rodríguez Zapatero, Convergència naufraga en les seves pròpies aigües residuals, el PNB va a la seva bola… I, en un plis plas, tornen a fer-se realitat els pitjors somnis de la dreta: el naixement d’una esquerra, no solament a l’esquerra de la socialdemocràcia, sinó innovadora. Per donar-se un respir, fins que els conservadors es recuperin o més enllà, res millor que inventar-se un partit. Quelcom que no resulta barat, si cal pagar-ho tot. O sigui, que a tirar de talonari i en gran. Però ni una legió de consultors són capaços d’inventar-se quelcom del no-res. Amb els pals d’un liberalisme tou i l’elixir de l’eterna joventut es pot construir potser un espantall, però no una alternativa política seriosa.

Per a exemple, un botó: la visita d’Albert Rivera a Veneçuela, fent d’amfitriona Lilian Tintori, la dona del líder de l’oposició, Leopoldo López. A qui se li pot ocórrer semblant bajanada i no morir en l’intent? Ha estat idea de Felipe González, Juan Luis Cebrián i altres entusiastes del tema? Respon a una singular iniciativa del propi Rivera? Ho han decidit els qui paguen? És obra d’una consultoria internacional d’alt “caché”? En qualsevol cas, les imatges de l’esdeveniment semblen reflectir un protagonista una mica venut, com si la camisa no li arribés al cos. I no és per a menys, tenint en compte aquest recurrent territori. Li va dir algú a Rivera que amb aquest viatge i les declaracions corresponents anava a protagonitzar la causa contra Nicolás Maduro a Espanya? Va pensar que el gest posava contra les cordes a Podemos, fent valer la ja llegendària tesi que està finançat pel chavisme?

I què dir del video del “coletas barrut”? Simplement, infumable. És obra també d’una consultoria de publicitat o és una decisió de Ciutadans contra l’opinió dels seus consultors? És el resultat de qui paga i d’altres “amics”? És igual, perquè el producte és suficientment explícit. Fins i tot els interessos i les idees no són res sense un treball ben fet. I el blitz d’Alberto Rivera a Veneçuela i el video del “coletas” són qualsevol cosa menys un treball ben fet. I que així consti als qui ho paguen.

(Visited 61 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari