Tota nació, nacionalitat o similar té, com no, la seva festa nacional. Atribut que, al costat de la bandera i l'himne, constitueixen els elements simbòlics de la pàtria. La de Catalunya és l'11 de setembre. Es coneix com la Diada i, oficialment, data del 1980. Commemora la conquesta de Barcelona per James Fitz-James Stuart i Churchill (duc de Berwick), fill il·legítim de Jaume II d'Anglaterra, en la Guerra de Successió, un conflicte internacional que va durar del 1701 al 1716.

Com és natural, el controvertit esdeveniment històric, com gairebé tots els que s'associen a reals o fictícies epopeies nacionals, segueix fent córrer rius de tinta. Cosa que no sol ser obstacle, sinó tot el contrari, per resoldre la cosa amb un reduccionisme esgarrifós. “Aquesta victòria (la de Berwick) -diu la Wikipedia- va comportar l'abolició de les institucions catalanes, després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta, el 1716”. I recalca: “La qual cosa va posar fi al model ‘federal’ de monarquia, o ‘monarquia composta’, dels Habsburg espanyols”. Així de simple.

O sigui, que Catalunya, víctima col·lateral d'un conflicte entre superpotències de l'època, perd les seves institucions, perquè els dolents (botiflers) van guanyar als bons (austriacistes o vigatans), i amb això se’n va anar en orris la monarquia dels Habsburg a Espanya i el federalisme que la significava, encara que sigui entre cometes. Així ha cristal·litzat la cosa en el relat oficial dominant, així ha d'ensenyar-se a les escoles, i així ens va.

En aquesta tesitura, no cap menys que qüestionar-se què eren, per exemple, al 1714 les institucions catalanes, el federalisme (que, per cert, no apareix fins a molt després) i fins a la pròpia existència de Catalunya, tal com avui la coneixem. L’historiador Josep Fontana, que no va ocultar les seves tirades nacionalistes, sinó tot el contrari, apunta que “la Guerra de Successió va ser també un conflicte entre opcions per societats diferents: les transformacions d'un costat i l'absolutisme d'un altre”.

Però el que ni Fontana, ni la historiografia en general, han fet és endinsar-se a explicar com lluïa aquella època, en un sentit ampli. Com eren i què feien els poderosos i els més pobres. Per a això, cal recórrer més aviat a la literatura o a altres fonts del coneixement. Perquè les lluites de poder, les gestes, derrotes i fracassos que constitueixen el moll de la narració històrica, i que tan proclius són a interpretar-se a la llum somorta del romanticisme, transcorrien en un escenari que només percebem parcialment, de manera distorsionada i des de la perspectiva impossible del nostre temps.

Un paisatge humà que, per exemple, ens descriu, magistralment, José Saramago en el seu Memorial d'un convent. La guerra, permanent, les epidèmies, els fastos religiosos, les lleves, el Sant Ofici… L'abús de poder de la monarquia absoluta, els prejudicis, les injustícies, el dolor que un sistema autoritari imposa als seus súbdits, la infàmia religiosa, la ceguesa del colonialisme, el fanatisme… Un món horrible, en el qual fins i tot els reis són devorats pels polls i Lisboa fa olor de carn humana rostida.

Així per tota Europa. Actes de fe, com el presidit per Carles II, el 30 de juny del 1680, durant el qual 120 acusats, gairebé tots judaïtzants oriünds de Portugal, van ser jutjats. Escenaris en els quals cada classe social tenia una manera pròpia de ser ajusticiat: la forca per a la gent del poble i el destral per a la noblesa. Com la que va acabar amb la vida de Johann Friedrich Struensee el 5 d'abril del 1768 (Peter Olov Enquist, La visita del metge de cambra) per cometre la gosadia d'introduir les idees de la Il·lustració en la cort del rei danès Christian VII. Un rei que, com tots els d’Europa, va ser sotmès de manera deliberada a maltractaments físics i espirituals durant la seva infància amb la sinistra finalitat d’idiotitzar-lo i així poder manipular-lo millor en la seva vida adulta.

Un panorama, en fi, aquest del 1714, que es dibuixa gens envejable. Fins i tot pels qui, de manera natural, tendeixen a idealitzar un passat sacralitzat pel foc sagrat dels mites.