«Es pensa poc i malament, i hi ha poc espai per pensar»

Entrevista a Najat El Hachmi
Najat El Hachmi
Najat El Hachmi

Escriptora. Premi Ramon Llull de novel·la per L’últim patriarca i premi Sant Joan de narrativa el 2015. Llicenciada en filologia àrab per la UB. Col·labora en mitjans de comunicació. Les dones, la identitat i la ciutadania són algunes qüestions que aborda en la seva obra. Feminista, “cada vegada més”.

 

Es pensa poc?

Es pensa poc i malament, i hi ha poc espai per pensar, sobretot cadascú tot sol, cosa que també és molt important. Està bé posar en comú el que es pensa, però cal la introspecció, que és una cosa tan bàsica… Estar fora de tot el soroll és necessari, i cada vegada més, perquè si pensem una mica podem arribar a conclusions que potser no són compartides per la majoria. I això et deixa en un lloc molt estrany, però que resulta valuós.

Als heterodoxos sempre els han mirat de reüll, els ortodoxos, esclar…

Sempre m’he sentit una mica al marge, però tampoc crec que sigui tan estrany el que penso. Per començar, jo vaig créixer en una família molt tradicional, en què estava previst que jo tingués uns rols determinats, lligats a la casa, a ocupar un espai domèstic molt concret. Des de petita aquesta situació ja em semblava molt estranya. Recordo que, quan vivíem al Marroc, jo observava constantment el que veia, les coses que passaven al meu voltant, de vegades amb una sensació d’estranyesa. La segregació entre homes i dones era molt forta, però els nens i les nenes teníem la llibertat de poder anar d’un espai a l’altre. Hi ha una imatge molt concreta, que em ve al cap, que és el casament d’un cosí. Els convidats eren al pati. Hi havia unes dones que venien a cantar i a ballar que, per descomptat, eren considerades el pitjor del pitjor, es mostraven davant dels homes i, a més, anaven maquillades. Jo estava fascinada per aquestes dones. I l’element que per mi simbolitzava tot aquest món era una cortina que hi havia al pati, rere la qual hi havia les dones. Recordo que em preguntava per què les dones s’havien de quedar allà i, a més, parlar fluixet, perquè es deia que d’una dona no se’n podia ni sentir la veu. La invisibilitat màxima.

Als vuit anys, aterra a Catalunya…

I arribem a Vic, que tampoc és un lloc qualsevol. Vam anar a parar a un barri popular, on hi havia una escola on em vaig sentir acollida, en un procés molt natural, sense gaires traumes. Però després he anat veient amb el temps que moltes de les coses que vam viure aleshores van ser una sort. He trobat un estudi antropològic sobre aquesta escola, en la qual hi havia un grup de mestres, jo crec que amb molta consciència social, que havien vist com en l’anterior immigració (la dels anomenats castellans) s’havia produït una estigmatització molt important dels alumnes. També és veritat que nosaltres vam arribar en un moment diferent, en democràcia, amb la immersió…

Cosa que sembla que no té gaire a veure amb la idea d’”un sol poble”, tan utilitzada.

La situació actual és molt estranya. Havíem crescut, la meva generació i les posteriors, amb una idea de Catalunya com a lloc d’inclusió. Ara utilitzem les mateixes paraules per parlar de situacions que han anat canviant amb el temps. Hi ha una certa tendència a la societat catalana a incloure aquesta diversitat i acollir, etc. Crec que a la base, sí, encara que no puc comparar-la amb altres llocs del món, perquè només conec això. Però sí que crec que hi ha una sensibilitat especial a les escoles, les associacions, en bastanta gent. El que no sé és si això va ser objecte de política. Durant l’època del tripartit (ara demonitzat) crec que sí que es van fer esforços per acollir el milió de persones que aleshores van arribar a Catalunya, procedents de tot el món. Es van fer coses que no només anaven en la direcció d’integrar la diversitat cultural, sinó també l’econòmica, com per exemple el Pla de Barris. Hi havia molt debat, i quan va arribar la crisi tota aquesta feina va quedar absolutament aturada. Un dels primers missatges que es van llançar aleshores era que els últims d’arribar havien de ser els primers de marxar. Hi va haver una campanya publicitària amb cartells en què apareixien persones amb diferents fenotips on es deia: “Si estàs pensant a tornar. Pla de retorn voluntari”.

Aquest enrariment de l’entorn, amb la corrupció, la crisi econòmica, l’erosió de valors… pel mig, desdibuixa l’horitzó de Catalunya?

D’alguna manera s’ha deixat de banda la principal sobirania de qualsevol democràcia, que és la sobirania ciutadana, per fixar-se en la sobirania nacional. Crec que el principal problema del procés és que els ciutadans no podíem passar comptes amb els nostres governants, perquè hi ha un element que condiciona la política. Quan s’estaven fent retallades, empobrint les classes socials, no es podien demanar responsabilitats als qui ens governaven. Tot se supeditava a un futur en què, amb la independència de Catalunya, solucionaríem tots els problemes. Les campanyes (frívoles) contra qualsevol veu discrepant van ser molt salvatges. Hi va haver un moment en què ens demanaven que hi creguéssim. Era un dogma de fe.

La recuperació del paradís perdut?

El meu primer llibre es titula Jo també sóc catalana. Una reivindicació que tenia relació amb la reivindicació de ciutadania. Jo em reivindicava com a ciutadana de Catalunya. Aquesta abdicació de la ciutadania explica moltes coses de les que estan passant. De sobte, ja no som persones que votem, que preguntem i que volem que al Parlament es debati, entre altres coses la mateixa qüestió nacional. Jo vinc d’un lloc on el xantatge de pertinença és brutal. Al Rif, tal com jo vaig rebre la identitat col·lectiva, entre els fonaments de la qual hi ha la discriminació de la dona, predomina el nosaltres sobre qualsevol altra cosa. I jo vaig haver de trencar amb això. La idea d’un nosaltres tancat és asfixiant. La catalanitat que jo vaig viure abans del procés no tenia res a veure amb tot això. Era una manera de reivindicar la ciutadania, amb la complexitat individual de cadascú. Haver nascut en un altre lloc i poder participar. Això existia, quan encara no hi havia el relat. Conec molta gent que va arribar a Catalunya als anys 60, que va voler aprendre català i adaptar-se per iniciativa pròpia. Això és molt valuós. Perquè quan t’obliguen a triar entre les teves arrels i el lloc on ets, això és molt empobridor.

Però, en definitiva, la reacció davant de la universalització, l’internacionalisme, no està condemnada a acabar a la paperera de la història?

Aquí, des que hi ha el procés, la inclusió no es troba en la catalanitat, com passava abans, sinó en l’independentisme. Abans teníem un discurs públic que ens deia que tothom que viu i treballa a Catalunya és català (la frase té nassos, però mira), i ara és com si la identitat s’hagués desplaçat cap a una determinada opció política. Ara per poder ser català, es diu, has de ser nacionalista. I per poder captar el vot de l’anomenada comunitat musulmana (que és una cosa que no existeix, perquè les persones de religió musulmana que viuen a Catalunya s’agrupen i relacionen en funció, sobretot, de l’origen i del lloc on són) es fomenta aquest comunitarisme en què ens hem de significar no com a ciutadans, sinó segons la nostra religió, cosa que em sembla demencial. Això va passar l’any passat amb els atemptats.

Fer front a tot això no reclama un gran esforç cultural? Com està la cultura a Catalunya?

La catalanitat, tal com jo l’he viscut, no té res a veure amb les manifestacions excloents. Una de les coses curioses que han passat en els anys del procés és la pèrdua de centralitat de la cultura catalana. Fixa’t com a les entrevistes que es fan a qualsevol dirigent polític (cosa que no passa només aquí, però que es nota més perquè estem parlant d’una cultura que va haver de resistir, sobreposar-se a circumstàncies més desfavorables), ningú és capaç de citar ni un llibre. No hi ha cap polític que citi una novel·la que hagi llegit en els últims anys. Abans, hipòcritament, es dissimulava una mica. Qui parla, ara, de literatura catalana? Quin lloc ocupa la literatura catalana als mitjans catalans? La tardor passada se sap que la gent va deixar de comprar llibres, d’anar al teatre… Quan escoltaves els discursos dominants, mentre s’anava retallant en cultura, en llengua… empetitint l’espai del que és català, calia preguntar-se on anem. Si s’arriba a tenir un Estat a partir d’aquests plantejaments, quin Estat serà? Una carcassa buida?

Es percep alguna llum al final del túnel?

Estic perplexa i preocupada, perquè es veu una escalada de la tensió. Una manca de lideratge que hi influeix molt. La crispació, els enfrontaments… no em fan sentir gaire optimista. Cal educar més en ciutadania. Els atemptats em van fer pensar molt en aquest sentit, perquè van posar de manifest que és molt perillós no abordar les coses amb més profunditat. 

(Visited 129 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari