Doctor en dret i catedràtic de dret constitucional de la UB. És una de las catorze persones del comitè d’experts format pel PSOE per assessorar-lo en matèria de reforma de la Constitució. Entre els seus llibres figura La gobernabilidad: ciudadanía y democracia en la encrucijada.
En alguns àmbits està de moda demonitzar la Constitució del 78. Per què?
Crec que de vegades per raons psicològiques. Perquè hi ha una generació que no va participar en el procés constituent i això coincideix amb la protesta popular del 15-M, la crisi econòmica i la dels partits, com el PP i el PSOE, que s’identifiquen amb aquest sistema constitucional. Això ha propiciat un cert revisionisme històric. I aquesta demonització té una conseqüència, no sé si buscada, que és eludir l’anàlisi racional buscant una resposta emotiva. Així, en lloc de pensar que les constitucions es fan en les condicions reals, es pensa en les ideals. Amb una altra correlació de forces segurament s’hauria fet una altra Constitució, el 1978.
Aquesta crítica a la Constitució es produeix més aviat a Catalunya o ve sobretot de formacions com Podem?
És més aviat l’entorn de Podem que insisteix molt en la demonització de la Constitució i fa una referència molt genèrica al “règim del 78”. A Catalunya hi ha una altra crisi que inclou el “règim del 78”, però que es refereix a la relació amb Espanya com un tot.
No es pren la part (qüestió territorial) pel tot, en aquest qüestionament de la Constitució?
Quan es va produir la renúncia de Joan Carles I hi va haver manifestacions a favor de la República. I avui aquesta pulsió republicana sembla que ha baixat d’intensitat. El problema de fons que queda, més enllà de monarquia o república, continua sent la qüestió territorial. Des del pla teòric i un desideràtum pot existir allò de “jo sóc republicà”, però quan un s’enfronta a la realitat troba que potser hi ha altres prioritats. D’altra banda, entre els cinc països més igualitaris del món hi ha una monarquia, com és el cas de Noruega. Això no justifica la monarquia, però em sembla que la qüestió no és prioritària, ni urgent, ni essencial.
Per què irrita tant el cafè per a tothom a Catalunya?
El nacionalisme és una voluntat de trobar-se sempre en una posició diferent. En termes caricaturescos, es podria dir que consisteix a tenir no només el que necessito (i a això molts ens hi apuntem), sinó que necessito tenir alguna cosa que els altres no tinguin. Així, el cafè per a tothom representa un problema perquè significa que el que té un és el mateix que el que tenen els altres. Jordi Pujol, als 90, quan es va plantejar una vegada més la reforma del Senat i es va evocar el model federal, s’hi va negar per no quedar diluït, i fent valer que hi ha disset comunitats autònomes, però no disset llengües. Existeix també una inèrcia que ve de la història de l’autonomisme català. Al segle xix fracassa el projecte federalista i als anys 20 Cambó pronuncia un discurs famós, que es titula Per la concòrdia, que ve a dir que els catalans volem autogovern, i que si en altres llocs també en volen, ens n’alegrarem, però no ens esperarem. Això explica, en aquell context, una vocació bilateral. El que passa és que el bilateralisme s’ha convertit quasi en un principi, que ignora una part de la realitat, i és que Espanya ja fa força temps que està organitzada en comunitats autònomes. Tot i que és cert que no totes tenen la mateixa ambició d’autogovern que Catalunya, sí que n’hi ha d’altres, com pot ser el cas d’Andalusia, on això sembla bastant obvi. Enrocar-se en el bilateralisme significa perdre el joc de les aliances que dona la visió federalista.
De fet, l’Estat de les autonomies no és una forma de federalisme?
Esclar que sí, i, de fet, no hi ha federalismes purs. Però falten algunes coses com, per exemple, i molt important, que la paraula federal aparegui en la definició de l’Estat, perquè si no, no s’interpretarà mai en el sentit federal i sempre semblarà que l’autogovern és una mena d’excrecència o excepció a la mentalitat d’Estat unitari, que encara perviu. També caldria adoptar la cultura política federalista, necessària a Catalunya, en què tots hem d’aprendre a jugar més en la multilateralitat, a través d’aliances. Assumint que hi ha unes competències bàsiques i iguals per a tothom. Igualment, cal fer retocs institucionals importants, que podrien corregir el tema recurrent del Senat, i caldria matisar una deriva, en la qual hi ha molta visió de partit. Un politòleg americà, Daniel Elhazar, guru del federalisme, deia que el federalisme és autogovern i govern compartit, no govern amb partit.
Què vol dir, segons les seves pròpies paraules, que “el federalisme no el determina el poble, sinó les competències”?
La idea de sobirania està distorsionada pel temps. Neix i s’atorga a la nació i al poble per invertir l’equilibri de poder de l’absolutisme i segueix tenint un sentit en la lògica del dret internacional, cap enfora. El problema és quan es trasllada cap a dintre i es pretén imputar a un únic subjecte. ja sigui la nació o el poble, la font legitimadora del poder suprem. Quan se sent això, cal començar a relativitzar el valor de la sobirania. Al capdavall, si es viu en un Estat de dret, aspiració que federalistes i no federalistes compartim, no hi ha ningú que pugui fer-ho tot. Ni tan sols aquest poble sobirà, perquè el poble no és una unitat homogènia. Comprèn majories i minories, i aleshores una idea massa tancada i simplista de la sobirania pot portar a l’opressió de la minoria. La clau de la qüestió és que en un Estat de dret cal veure qui pot fer què i precisament per això no té gaire sentit pretendre que l’únic subjecte de la sobirania és únic i homogeni.
El federalisme té més exigències tècniques que polítiques?
Crec que aquesta qüestió és molt important. Moltes vegades es presenta el federalisme com el comú denominador dels Estats federals. Cosa que té una dimensió tècnica que evidentment s’ha de tenir en compte, perquè sense els coneixements derivats de l’experiència no es poden fer reformes en sentit federal. El que passa és que el federalisme, com qualsevol isme, és alguna cosa més, i diferent. És l’ambició d’un cert radicalisme democràtic, entendre que el poder concentrat és sempre perillós per a les llibertats, perquè allò a què s’aspira no és només a tenir la divisió clàssica de poders, sinó a tenir el poder distribuït. En aquesta visió de radicalisme democràtic hi ha un ventall molt ampli, en el qual un extrem vorejaria la visió anarquista, seguint el principi de subsidiaritat.
Vostè advoca per un federalisme de base municipalista?
L’Estat és massa petit per a algunes coses i massa gran per a altres. En aquest sentit, el principi de subsidiaritat ens hauria de portar a la idea que és convenient que el ciutadà estigui a prop de la part del poder que l’afecta. De fet, en el món actual, en què les xarxes de comunicació han desbordat definitivament les fronteres, té molt de sentit començar a pensar que la millora de la qualitat de vida depèn molt fins i tot dels experiments que es puguin fer localment. L’avantatge d’aquesta visió municipalista és que permet l’exploració, a partir sempre d’unes condicions bàsiques d’igualtat en l’àmbit social. No s’ha d’oblidar tampoc que l’experiència de molts països ha sigut acomodar identitats col·lectives, en un món en què les identitats pures quasi no existeixen. El federalisme no és el d’una cosa o l’altra, sinó el de la conjunció copulativa i.
Què es pot considerar antítesi del federalisme?
De manera immediata i lògica, el centralisme, però hi ha Estats amb als nivells de federalisme (és bastant evident en el cas dels Estats Units), on predomina el que s’anomena nacionalisme banal. El plantejament que cada nació ha de tenir el seu Estat tampoc va en línia amb el plantejament federalista. El nacionalisme neix acompanyant la Revolució francesa, en què s’elevava la nació per elevar els governats i subvertir l’ordre polític, però quan passa a l’altra banda del Rhin, no hi ha ciutadania, perquè no hi ha un Estat. Per això s’incideix més en la dimensió cultural de la nació. En conjunt, el federalisme va impulsar els primers Estats federals i després se n’han construït d’altres, sense que haguessin de tenir necessàriament grans dosis d’ideologia federalista, però van representar un mal menor davant la pulsió que cada nació havia de tenir un Estat.
El federalisme no hauria de començar per Catalunya mateix?
Caldria pensar-hi, però tenint en compte que no hi ha una plantilla per fer-ho. Caldria idear instruments d’encaix territorial, de manera que la majoria no s’imposi a les minories. Per això, encara que sembli un anacronisme que de vegades no agrada, la persistència de les estructures provincials ha permès redistribuir el poder localment.
