Entrevista a Sílvia López Valentín

Politòloga, membre d'Iniciativa i de Federalistes d'Esquerres
Título de la imagen
Título de la imagen

Politòloga, especialitzada en cooperació. Vinculada al moviment associatiu des que, als 15 anys, es va sumar a l’organització estudiantil del seu institut. És coordinadora de la coalició municipalista Movem Castelldefels i forma part d’Iniciativa i de Federalistes d’Esquerres.

Què és el federalisme?

Quan parlem de federalisme, el primer que em ve al cap és que es tracta d’un sistema d’organització territorial que porta implícits molts valors que són fonamentals per al progrés. El federalisme no pot existir sense negociació, sense diàleg, sense argumentació. No hi ha un tipus de federalisme, no existeix com una única cosa, sinó que consisteix en una via per posar-se d’acord pel que fa a la gestió del territori, per exemple.

En quins valors es basa el federalisme?

El federalisme és la unió de diferents i iguals. Per tant, les parts s’han de posar d’acord per relacionar-se i subsistir. El federalisme és l’eina que els pot aportar aquesta forma d’unió.

Com apuntava Proudhon, ¿el federalisme es podria entendre, en aquest sentit, com una fórmula aplicable fins i tot a les relacions de parella?

Per exemple. Des de sempre i sobretot ara, que les persones són més geloses de la seva individualitat i que les dones estan adquirint més protagonisme i visibilitat social, la parella ha de pactar moltes coses perquè, en definitiva, és un acord entre diferents. Es poden federar, evidentment, espais de competència, sentiments, afectes… Per això, resulta sorprenent que hi hagi gent que percep el federalisme com una cosa excloent. No ho pot ser, perquè primer de tot és fraternitat. És entendre l’altre com un igual i, a partir d’aquí, posar-se d’acord en les mil coses que poden passar a la vida. Seiem, arribem a un acord i tirem endavant.

No obstant, en el nostre context el federalisme continua sent un gran desconegut, malgrat que és present a mig món. Quins exemples de federalisme podríem esmentar a l’hora de pensar-hi per a Espanya?

Per exemple, el Canadà té un sistema que es podria extrapolar a Espanya i fins i tot a Europa, que també ha d’evolucionar en aquest sentit. El Canadà és un territori on conviuen diferents comunitats, amb les seves identitats, els seus idiomes, la seva tradició i cultura, i ha optat per un sistema federal per poder treballar junts i tirar endavant. Perquè en el món actual, els petits territoris no poden competir contra els grans, com la Xina o els EUA. La federació és obligada per enfortir-se i defensar els interessos propis. El Canadà n’és un bon exemple. També es podria parlar dels EUA, que és una entitat federal, en què cada Estat és sobirà en diferents àmbits i en comparteix molts més. Mèxic, Brasil, Rússia… també són Estats federals.

En tot cas, el federalisme és una referència oberta, un sistema flexible, que en cada cas particular pren formes diferents…

No hi ha només un federalisme. Per això no pot ser excloent. Perquè no hi ha un model. Es tracta d’una manera d’entendre les coses, més que d’un cànon. S’aplica ad hoc en funció de cada context, de cada història… Per això pot ser molt útil a l’hora d’organitzar i gestionar la diversitat.

Què pot ser considerat l’antítesi del federalisme, el nacionalisme, el centralisme…?

L’antítesi del federalisme podria ser el centralisme, que comporta imposició d’algunes coses, no comptar amb l’opinió dels diferents (territoris, etc.), a l’hora d’adoptar decisions. El federalisme és, per descomptat, descentralització de tots els poders i acordar coses que sí que es poden gestionar, i cal fer-ho, de manera centralitzada perquè és el que interessa als implicats.

I el sobiranisme, que està tan de moda, no grinyola si l’associem al federalisme?

La sobirania es pot entendre, no tant segons la lectura que n’han fet històricament els Estats, sinó com una referència del que és propi, del que pertany a cadascú. Després, es pot ser sobirà sobre alguna cosa i decidir cedir aquesta sobirania per gestionar-la millor. No hi ha motiu per sentir-se incòmode amb la cessió de sobiranies. Per descomptat que tots som sobirans de les nostres vides i d’algunes coses més, no gaires. I ho som relativament perquè hem arribat a contractes socials a través dels quals cedim moltes coses que podrien ser considerades pròpies. Hi ha lleis i la llibertat de cadascú acaba on comença la de l’altre. En el cas dels Estats, sempre se cedeixen algunes sobiranies per part del conjunt social i dels territoris.

Si, com és el cas, els Estats europeus han cedit gran part de la seva sobirania a la Unió, quin sentit té que els independentistes vulguin ser sobirans respecte a l’Estat espanyol?

És una cosa que no s’entén. Si l’Estat espanyol ha cedit el 80% de la seva sobirania a la UE, quin seria el percentatge de sobirania que podria exercir una Catalunya independent? Es pot argumentar que un 100% si surt de la Unió. És cert. I, tot i així, no seria cert. L’entramat de dependències és tan important a escala europea i global que resulta inconcebible una sobirania total que, per cert, no ha sigut mai real. La sobirania dels Estats, que es fonamentava en la fiscalitat, la moneda, la defensa, les fronteres i poca cosa més, a Europa ja no existeix. La sobirania en el procés independentista només és una metàfora.

La sobirania portada a terrenys com el de l’energia o l’alimentació, respon a un intent d’esquivar el debat sobre la sobirania nacional per elevació o només és un postureig postmodern?

Quan s’està al mig de l’onada resulta difícil calibrar-ne la magnitud. Tots aquests conceptes, la terminologia que ens inunda, moltes vegades són difícils d’entendre i manejar. Pot semblar que actuen en direcció contrària a la comprensió, l’entesa, la comunicació… que se suposa que ha de tenir la política. És veritat que tot, també la política, està canviant molt. Els partits polítics tradicionals daten de la restitució de la democràcia a Espanya i fins i tot d’abans. Un món que funcionava de manera diferent de com ho fa ara. Per això sembla necessari disposar de nous models, noves maneres, nous conceptes… per comunicar-se amb la gent. Fins al 15-M hi havia una distància abismal entre la gent i els partits, molta desafecció política. Després hi va haver gent que es va apoderar una mica de la política i d’aquí ve aquest canvi en les maneres de fer.

Per què els partits són tan reacis al federalisme?

Hi ha molt desconeixement i no deixa de cridar l’atenció, perquè a Espanya, malgrat el que es digui, hi ha tradició de descentralització i d’entesa entre territoris. També pot ser que el federalisme soni a vell. Per això és tan important explicar, difondre el sentit del federalisme, i això és el que fem els de Federalistes d’Esquerres. El federalisme és una eina. La seva funció, la seva utilitat, els resultats, depenen de com s’utilitzi. En tot cas, també cal tenir en compte que el federalisme és una qüestió complexa, perquè tot el que comporta negociació, coneixements… ho és. El federalisme és lent, complicat…

En conseqüència, els acadèmics, els experts, tenen molt a dir-hi, en això del federalisme.

Hauríem de celebrar que fos així. A l’hora de llegir la lletra petita, de dissenyar alternatives, de contrastar experiències, els entesos tenen molt a dir-hi i cal prestar atenció especialment al que ja ens estan dient. Els partits polítics, el paper dels quals resulta imprescindible per a l’articulació d’una alternativa federal, són els primers que estan cridats a escoltar el que diuen els acadèmics. El federalisme requereix coneixements.

Urkullu planteja la idea de federalitzar el País Basc, per tallar els desequilibris històrics que pateix. Creus que Catalunya, que també té diferències importants, també està cridada a fer-ho?

Un sistema descentralitzat, que tingui en compte les diferències i els interessos de cadascú i aspiri a promoure els mateixos drets i oportunitats, és evident que hauria de tenir en compte variables més enllà de l’Estat. S’està parlant, per exemple, d’un federalisme de base municipalista. I a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sense anar més lluny, ja es practica un cert federalisme. Els municipis que en formen part cedeixen part de les seves competències en benefici de tots. La gent ja sap què és parlar, compartir, pactar… El que passa és que quan es refereix a coses com l’Estat es complica una mica més. A Europa tenim federalisme, potser amb tots els defectes i poques virtuts? A Europa hi tenim molta unió monetària, econòmica…, però no tenim unió política. No tenim polítiques harmonitzades en matèria fiscal, per exemple. Si tots forméssim part d’una Europa que ens la creguéssim, tot seria més fàcil. Però continua existint la por dels Estats a cedir més sobirania. Espanya també és un país molt descentralitzat, però que necessita ajustos.

(Visited 164 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari