Entrevista a Sílvia Carrasco

Investiga la desigualtat educativa dins de la desigualtat social i com afecta la gent jove més vulnerable
Título de la imagen
Título de la imagen

Doctora en Antropologia i professora del departament d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investiga la desigualtat educativa dins de la desigualtat social i com afecta la gent jove més vulnerable.

Com en altres àmbits, sembla que hi ha un alt grau d’autosatisfacció respecte al model de l’ensenyament a Catalunya. Això respon a la realitat o és més aviat un miratge?
Em preocupa moltíssim que tant els nacionalistes com l’esquerra vagin proclamant que tenim un model educatiu d’èxit, quan en realitat es tracta d’un model que reprodueix i amplifica la desigualtat entre els nens i els joves, i que comporta més barreres que oportunitats per al seu futur, per pensar críticament el món i sentir que valen per transformar-lo i millorar-lo. Tenim entre un 25% i un 30% de noies i nois que deixen d’estudiar molt joves, alguns sense ni tan sols haver acabat l’ESO, de classe obrera i d’origen estranger.

Què hi ha, a l’origen de tot això? El bilingüisme, els continguts que s’imparteixen, els recursos i la seva distribució…?
Hi ha tres punts molt febles, que no són cap secret, on es reprodueix la desigualtat, en lloc de ser una educació emancipadora. El primer és una redistribució de recursos econòmics a les escoles completament desigual. Precisament allà on es necessiten, tant de professorat com de qualitat de les infraestructures , noves metodologies, atenció més personalitzada…, és on hi ha menys recursos i s’assignen pitjor. Cosa que té molt a veure amb decisions polítiques. El segon gran error té a veure amb la formació del professorat, que és absolutament deficient, no a causa dels qui la imparteixen, sinó perquè s’ha perdut l’horitzó de la missió social de l’educació. Estem en un país que es va distingir per tenir propostes educatives innovadores en el seu moment. I ara, la gent creu que disposa d’un sistema modern i això és absolutament fals. Els professors fan el que saben fer, però en molts casos no és el que necessiten els alumnes. I el tercer gran problema és la terrible politització de l’instrument clau, que són les llengües. Les investigacions més avançades en els ensenyaments de les llengües com a vehicle per accedir al coneixement, van en direcció totalment contrària al monolingüisme. Malauradament, per preservar el català, la qüestió s’ha polititzat tant que és impossible ni tan sols iniciar un debat serè sobre les necessitats dels parlants, que són els nens i nenes, i no sobre les de la llengua com a patrimoni cultural, al marge dels parlants. Aquest enfocament és absolutament erroni.

Els recursos que es destinen al sistema educatiu més aviat escassegen o el problema està més aviat en la distribució?
Totes dues coses. El percentatge del PIB que dediquem a l’educació a Catalunya és clarament inferior a les mitjanes recomanables per a una societat complexa i desigual com la catalana. Però, insisteixo, el que hi ha és una distribució molt desigual. Crec que la batalla no està plantejada entre tot el sector públic i tot el sector concertat, que era temporal i que hauria d’haver desaparegut. Es va començar a concertar perquè, en teoria, amb la LOGSE l’ensenyament s’iniciava als tres anys i s’allargava fins als setze, i la cosa s’ha acabat cronificant. S’ha aprofitat per privatitzar en comptes de per millorar el servei públic. En un país com els EUA, molt poc sospitós de comunisme, l’ensenyament privat és només d’un 7%. A més a més, també hi ha una distribució molt desigual entre els centres públics. Per què? Perquè els recursos s’han de repartir en funció de les necessitats. No pot ser que hi hagi centres pú- blics amb ordinadors totalment desfasats o problemes de connectivitat. Necessitats logístiques, de manteniment dels centres, infraestructures, activitats de suport… no estan cobertes en molts casos. I la formació del professorat ha rebut una estocada de retallades brutal, perquè des que va començar Artur Mas amb “el govern dels millors”, els diners destinats a la formació permanent del professorat s’han reduït fins a nivells ridículs.

En matèria curricular, no passa, com amb TV3, que molts continguts de l’ensenyament estan determinats o influïts per una visió més aviat egocèntrica de Catalunya i del que és català?
Els currículums no són el meu camp d’investigació, però a la universitat hi ha un grup reconegut que es dedica a analitzar com s’explica la història i com es plantegen les ciències socials, i jo mateixa vaig participar en una investigació orientada a veure com es representava, als llibres de text, la diversitat creixent de la societat catala na, que era zero. En realitat, s’expliquen les coses des d’una perspectiva molt més mítica que científica. És a dir, no es tracta d’analitzar els fets, sinó de rememorar una genealogia de la qual nosaltres en som descendents. Els romans ja van distingir entre el mite i la història. Ara molts dels currículums, sobretot d’història i geografia, en els entorns nacionalistes, no només de Catalunya, estan totalment imbuïts d’una perspectiva falsa. Aquesta idea del nosaltres no pot ser protagonista de la història, perquè no tenim una distància objectiva suficient sobre els fets per sotmetre’ls a una anàlisi rigorosa. Això exclou relats comuns. S’utilitza políticament i l’esquerra ha sigut molt covarda, perquè no s’enfronta a un fet que afecta fonamentalment els nens i nenes de les famílies més vulnerables.

La universitat també està inclosa en aquest model que explica?
La universitat és gran i diversa i hi ha de tot. Del sistema educatiu, la universitat és la part més saludable en tots els sentits. És lògic. No només s’hi ensenya, s’hi produeix coneixement, i això només es pot fer des del pensament crític. La ciència desenvolupa pensament efímer: el que avui és veritat demà pot deixar de ser-ho. Aquesta perspectiva, que és saludable, no ha calat gens en l’ensenyament preuniversitari. La universitat és l’única etapa educativa oficialment trilingüe. A les universitats hi tenim el castellà, el català i l’anglès com a llengües vehiculars. No s’obliga a fer classe en una llengua que no és la teva. Els màsters es fan en castellà, en anglès i també en altres llengües.

Existeix un lligam especial o un vincle d’una part de l’estament educatiu amb el nacionalisme via, per exemple, Administració?
El pujolisme ha fet molt de mal en aquest terreny. Tots els règims que tenen un projecte nacional (el pujolisme n’és un) intenten apropiar-se de l’escola. Això ha anat impregnant una normalització de l’escola com a projecte nacional. I fa més de trenta anys que passa això. Hi ha una sèrie de formalitzacions, que han generat la seva normativa corresponent, com per exemple, el de la normalització lingüística, que, al principi, es pacta amb el PSC i amb el PSUC per no segregar però que no és el que finalment es consolida. El 2018, la investigació està fins i tot molt més enllà del multilingüisme. Es parla del plurilingüisme. I tot això està molt allunyat d’un model nacional.

En què s’inspira, d’on surt, el projecte nacionalista de Pujol per a l’educació?
El pujolisme va fer una apropiació de l’escola moderna, inclosa la de tradició anarquista. Van fer aparèixer el que és català com a modern i democràtic en si mateix. Igual que ara ho estan fent amb altres coses. Si això es presenta d’aquesta manera, la gent acaba fent l’equació català és igual a democràtic, català és igual a modern, i si t’hi oposes ets un feixista. Encara que siguis molt més emancipador, igualador…

Al final, la pervivència i el desenvolupament de les llengües no és més qüestió d’enamorament, de ganes d’aprendre-les i usar-les que de qualsevol altra cosa?
Si no s’arriba a estimar la llengua, no hi ha manera de preservar-la, encara que la facis obligatòria i única. Perquè el que això genera són anticossos. El bilingüisme és un model monolític. A Catalunya hi ha moltes llengües diferents del català i del castellà. L’any 2004 vam fer la proposta que es poguessin introduir com a optatives en l’ensenyament algunes llengües majoritàries de les noves comunitats migrants. Perquè hi ha molts nois i noies que parlen malament i fins i tot rebutgen les seves llengües maternes sense que puguin arribar a constituir un valor afegit per a ells. Contribuiria a millorar els seus currículums i, en conseqüència, les seves sortides laborals, però també seria una forma d’autoestima, validació i correcció d’aquestes llengües i, evidentment, un factor d’integració. En moltes escoles de Londres sí que ho han fet.

No hi ha un cert substrat agònic, defensiu, de fi del món, en aquestes actituds?
Crec que sí, s’ha introduït una sensació de por, i el problema és com es defineix el nosaltres. Tant a nivell escolar com en altres àmbits, domina una sola manera de ser català, que impedeix que els nois i noies connectin amb el món, des d’una perspectiva local i global alhora. El contrari és contraproduent. Des del punt de vista federalista, se sap que no es poden bastir ponts i reconèixer l’altre si no s’han creat relats comuns. L’educació ha de servir també per a això.

(Visited 86 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari