Periodista i, a més, sindicalista durant deu anys. Actualment treballa en temes d’ocupació i d’acció social. Membre de Barcelona en Comú i de Catalunya en Comú.
Quan, des de l’esquerra, ens referim a la dreta, no tendim a ficar en el mateix sac totes les seves famílies i fins i tot les reduïm a tòpics?
La dreta, com el capitalisme, té una capacitat de transformació inaudita. Quan intueix el perill s’adapta i es refunda per seguir venent el mateix d’una altra manera. En aquest moment, tenim partits de la dreta clàssica, tant a Espanya com a Europa, que estan perdent el lideratge, i n’apareixen d’altres que recuperen els nacionalismes contra alguna cosa o contra algú, per exclusió de l’altre. Ara ho estem veient a Itàlia, on el moviment Cinc Estrelles (teòricament, semblant a Podem), que propugnava una democràcia participativa, s’està aliant amb la Lliga Nord, que és el campió de la dreta excloent. Cinc Estrelles podria semblar un partit d’esquerres, però quan analitzes les seves actituds, el programa de govern que acaba de pactar, t’adones que la democràcia directa de què parlen només és un embolcall. En realitat, se sustenta en valors de la dreta que fins fa no res l’esquerra rebutjava i combatia.
Aquest panorama, ¿no s’assembla al dels anys previs a la Segona Guerra Mundial?
El que passa en aquest moment és que la dreta, per no ser qualificada de feixista, ha fet una petita reconversió. És a dir, és en part el mateix, però contextualitzat i venut d’una altra manera. Amb l’afegit que els sistemes de comunicació digital (que, ben utilitzats, poden contribuir a aprofundir en la democràcia i la llibertat) estan propiciant un nou autoritarisme. Dit d’una altra manera, si s’aïlla les persones, se les tanca en elles mateixes perquè no puguin debatre ni contrastar les coses, es desenvolupa un entorn en què l’anomenada democràcia digital deixa de ser-ho o es converteix en el contrari.
Poden arribar a col·lisionar les dretes conservadores amb les noves dretes?
De fet, això ja està passant en part. La dreta conservadora (democràcia cristiana, liberalisme…) en aquest moment està espantada, perquè li estan creixent uns monstres que no pot controlar. A Alemanya, aquesta dreta conservadora pacta amb la socialdemocràcia, en un intent compartit de supervivència, davant d’una situació que se’ls està tornant molt adversa. No és casual que, per exemple, hagi tornat l’extrema dreta al Parlament alemany, cosa que no passava des del nazisme. Estem parlant de 95 diputats d’un total de 709. Una representació força remarcable. Igualment, el Brexit no deixa de ser un altre replegament nacionalista, perquè suposa sortir d’Europa per reafirmar el seu britanisme. Itàlia, Àustria, Hongria, Polònia… són altres exemples d’aquesta tendència que, en molts casos, ve acompanyada d’una xenofòbia explícita.
Què representa el fenomen Donald Trump en aquest context?
Gramsci, que torna a estar tan de moda per a l’esquerra, deia que entre el creixement del que és nou i el declivi del que és vell es produeixen monstres. En aquest moment, estem en la fase dels monstres, de les aberracions. Tenim Trump als EUA i Macron a França. Macron era un franctirador solitari quan es va presentar a les eleccions. El seu partit es va crear després d’haver-les guanyat. Cosa que posa de manifest, com diu el company Román Ceano, que imitem les formes de fer política dels Estats Units. Estem cultivant un culte acrític al lideratge. Anem construint la ideologia en funció del líder. I això també és el que està passant amb Puigdemont, que va per lliure i fa opes al seu mateix partit.
I quin és el paper de l’esquerra en la lluita contra aquests monstres?
No dic que la lluita de classes hagi mort, tot i que potser estarem buscant altres tipus de lluita pels drets de la ciutadania (diguem-ne classe, pobresa-riquesa…), però les lluites continuen sent-hi. La lluita de classes que, d’alguna manera, va ser qüestionada per la crisi en molts partits d’esquerres, s’està substituint per l’individualisme, la nació… En aquest camí, s’estan perdent coses que seran difícils de recuperar. I si el sistema corregeix alguna cosa ho farà en benefici propi. No restituirà, òbviament, conquestes que s’han perdut, com els drets laborals.
I per què tanta gent decideix votar aquesta nova dreta, com és el cas de Catalunya?
En això hi influeixen molts factors. Ens trobem en un entorn dretitzant que ho impregna tot. No és d’estranyar que moltes persones que es troben al límit, en una situació d’incertesa, de por, s’aferrin al que tenen, encara que sigui poc. En el cas de Catalunya, part d’aquesta gent és la que viu en el que es va anomenar el cinturó roig de Barcelona, perquè votaven a partits d’esquerres. Ara estan deixant de fer-ho. Per què? Perquè l’esquerra no ofereix alternatives. Estem intentant crear partits atrapahotot que no ofereixen solucions clares. No podem pretendre que voti el mateix algú de Nou Barris amb una renda mínima d’inserció que un altre que viu a Pedralbes amb un bon sou. Més clar, l’aigua. Cal focalitzar les propostes i saber a qui ens adrecem. Es parla de ser transversals. Transversals en què? És evident que no en relació amb els col·lectius a qui ens adrecem.
La crisi econòmica ha sigut, sobretot, el detonant de tot això?
En part, sí. La crisi va ser la punta de l’iceberg. Hi ha hagut crisis en el passat i n’hi continuarà havent en el futur, perquè la crisi és un mecanisme d’ajust del capitalisme. Abans moltes es resolien amb la guerra. Però abans de la crisi ja hi havia coses que s’esta ven degradant, per exemple a la Unió Europea. El protagonisme mediàtic que ha anat aconseguint la UE ha sigut directament proporcional al baix nivell dels líders que l’empenyen. On són ara els Jacques Delors, Simone Veil…? Aquells polítics que, encara que fossin conservadors, tenien un cert bagatge i que amb ells es van aconseguir certs avenços a l’Europa política. Als anys 80, la UE es veia com la gran proveïdora de subvencions, que es van traduir en millores de les infraestructures, etc. Però després la gent també ha comprovat que l’euro, que les prometia molt felices, ha contribuït a encarir la vida. També es va dir que amb la globalització baixarien els preus, perquè desapareixerien els aranzels, o que l’economia digital propiciaria una major democratització, i això no ha anat així. Hi ha molt desprestigi de l’elit política per la corrupció i, paral·lelament, l’esquerra ha anat deixant pel camí molts dels seus valors que, d’alguna manera, també representava Europa, com la solidaritat, la democràcia… Finalment, són els partits de la nova dreta els que acaben apropiant-se d’alguna manera d’aquestes coses. Ens hem quedat sense cap mena de discurs, i en molts països europeus la dreta i en alguns casos la ultradreta estan ocupant els espais que ha deixat l’esquerra.
La crítica de les noves dretes a les elits és real o més aviat fictícia?
Donald Trump no es ni elit en el sentit tradicional del terme. És un outsider que està fent una feina que els interessa a les classes dominants, però fins a un punt. Quan traspassi les línies vermelles dels seus interessos, el sistema no li tolerarà certes actituds. El capitalisme liberal sap perfectament com i fins on poden arribar les coses. En aquest moment, Trump i altres s’estan dedicant a destruir, amenaçant per exemple amb el tema de l’emigració. Als EUA profund (els wasp) saben que el món llatí del seu país pot determinar el rumb d’unes eleccions i ho presenten com una amenaça. A Europa, amb les seves peculiaritats, també apareix alguna cosa d’això. Països com França i Itàlia, tradicionalment receptors d’immigració, s’estan convertint en focus xenòfobs. El sud de França, on hi havia més magribins, és ara un espai a mercè de l’extrema dreta xovinista. I la xenofòbia és part de la por.
El problema és a la classe mitjana?
Classe mitjana és un concepte bastant dubtós, en la mesura que comprèn des de qui guanya 5.000 euros o més al mes fins a qui en guanya 400. En formen part els qui, per dir-ho d’alguna manera i com s’entenia abans, no s’embruten les mans treballant. A qui li passava això era a l’obrer, al treballador, al que depenia d’un sou. Si a aquests hi sumem ara els autònoms, inclosos els falsos, els temporals i l’exèrcit de precaris de tota mena i condició, l’espectre s’amplia enormement. Així, a vista d’ocell, esclar que la nova dreta és cosa de la classe mitjana, però hi ha més coses. Per exemple, no és un secret que a França voten Front Nacional antics votants del Partit Comunista, que formaven part d’una classe obrera organitzada i combativa i que, en moltíssims casos, ha sigut víctima de la desindustrialització. I aquí, a Catalunya, per altres raons, Ciutadans també compta amb molt vot popular.
Això empitjorarà?
Sí. Som pessimistes, perquè veiem que les finestres d’oportunitat que es van obrir amb moviments populars, com el de les dones, el dels pensionistes o el que va ser el 15-M, també tendeixen a tancar-se. Però, com va dir Galileo davant del Sant Ofici, Eppur si muove.
