Traductor i intèrpret. Activista en el moviment veïnal antifranquista, actualment està vinculat al procés de reconfiguració d’una esquerra nova. Va encapçalar la llista de Catalunya Sí Que es Pot i va ser diputat al Parlament de Catalunya, en la legislatura anterior.
La manifesta escissió social a Catalunya es cosa d’avui o ja ve de lluny?
Les coses venen de lluny i, de vegades, de molt lluny. Després, determinats girs en les condicions polítiques, moments de crisi, despullen o acceleren determinats processos. És cert que, a Catalunya, des de la Transició s’havia establert una mena de consens molt ampli entorn al que anomenàvem catalanisme. Era una idea de construcció d’un país, d’una convivència democràtica en la qual convivien diverses identitats que, alhora, promovien la recuperació dels usos lingüístics del català i on hi havia elements molt inclusius i integradors, com ara l’escola. En aquest marc s’ha viscut i s’ha desenvolupat la Catalunya autonòmica durant dècades.
Era això el que es va arribar a denominar l’oasi català?
Aquest consens general no deixava de tenir tendències latents contradictòries. El que ha representat la tradició de Pujol al capdavant de les institucions catalanes venia inspirat per una visió dretana i retrògrada del nacionalisme, la de Torres i Bages, per dir-ho d’alguna manera. Si es llegeixen alguns escrits seus de l’època s’hi poden trobar elements de supremacisme, etnicisme i fins i tot racisme envers la immigració. Però aquestes pulsions van quedar durant molts anys molt contingudes, a l’aguait, i aquí hi va pesar molt la correlació de forces sorgida dels últims anys del franquisme i de la transició, amb un pes molt important de l’esquerra que, d’alguna manera, va contenir aquests impulsos del nacionalisme. S’ha creat la imatge que, en la mesura que el nacionalisme català i l’esquerra van estar en conflicte amb el franquisme, eren quasi cosins germans, quan, en realitat, representen interessos i projectes molt difererents.
Va ser aleshores l’esquerra l’abanderada d’aquell projecte de convivència?
És veritat que l’esquerra, sobretot el PSUC i els socialistes, va tenir l’encert de voler desenvolupar un projecte inclusiu de país. Contràriament al qua molts poden creure, és de l’esquerra d’on surt la iniciativa de la immersió lingüística. L’esquerra era conscient que, o aconseguia un projecte d’integració i ascens social, o el país es trencava. El pes específic de l’esquerra era aleshores molt gran. El moviment veïnal de Barcelona va tombar tres alcaldes franquistes. Aquesta essència inclusiva va tenir molt a veure amb la força sindical i el desenvolupament dels moviments veïnals. Després, progressivament, amb la globalització i les polítiques neoliberals, això es va anar desagregant i va anar guanyant protagonisme aquesta pulsió original del nacionalisme.
En tot això, hi va tenir alguna cosa a veure Esquerra Republicana?
Aleshores Esquerra no tenia el protagonisme que té avui. Ara és una força important que representa una part de la petita burgesia, classes mitjanes urbanes i sectors de la Catalunya interior. Les classes intermèdies que tenen un cert deliri de grandesa i de dirigir el país. No són la burgesia. Somien a substituir la burgesia catalana. De fet, la situació actual té molt a veure amb aquesta baralla constant, de dècades, entre ERC i el nacionalisme més conservador de Convergència, per veure qui té l’hegemonia d’aquest espai.
Ara ens hauríem de preguntar per la causa o les causes que ens han portat a l’actual situació política…
En el fons tot això ve pels desajustos provocats per la globablització capitalista, que ha fet trontollar les estructures dels Estats i les sobiranies. D’alguna manera, hem tingut la tempesta perfecta. La coincidència de l’esgotament del marc autonòmic amb una recessió a nivell mundial, que aquí s’ha traduït en un col·lapse del model de creixement espanyol, i una pugna política per l’hegemonia dels espais. La conjugació d’aquests factors ha produït el que hem anomenat el procés. Sorgeix amb un moviment social de fons, sobre el qual comencen a cavalcar i a fer una política de govern les elits del país. I en aquesta combinació, que ha generat un conflicte intern a Catalunya i una crisi d’Estat, és on ens trobem. En aquest context es produeixen elements anecdòtics que, tots sols, no expliquen el problema. En quin moment va començar a fallar l’invent? En realitat, el problema és molt complex i multifactorial. Hi podem trobar arrels molt llunyanes: en l’encaix mal resolt de Catalunya amb Espanya, en els dèficits democràtics de la transició… i en aquest camí es poden trobar molts elements desencadenants.
De tota manera, des de l’interès polític resulta molt difícil explicar-se l’abandonament del confortable espai autonomista per part de Convergència per llançar-se a una aventura de molt difícil solució.
El PNB va fer el seu intent amb el pla Ibarretxe, va veure fins on podia arribar i després va passar a una política de gestió de l’autonomia molt pragmàtica, amb concessions molt importants per part de l’Estat espanyol, a canvi de suports per configurar majories al Congrés dels Diputats. Pujol també va jugar aquest joc, però el major pes específic de Catalunya ha fet que determinades decisions del nacionalisme català (per exemple, les relacionades amb el finançament), hagin permès que es desenvolupi durant anys el greuge comparatiu entre comunitats autònomes que, com molt bé diu Coscubiela en el seu llibre, ha substituït el conflicte social. Però és veritat que en tot això hi ha alguna cosa que resulta bastant inexplicable. En el fons, té alguna cosa a veure amb el que està passant a Europa i a les democràcies occidentals: el Brexit, l’adhesió de classes mitjanes a solucions populistes i d’extrema dreta a Europa, amb l’elecció de Trump… El que ha passat aquí és que, en un moment, part de les classes mitjanes, que se sentien frustrades en la crisi del model autonòmic, han sentit la sacsejada d’una crisi econòmica que els ha fet veure de prop la pobresa, alhora que el seu futur d’incertesa. L’independentisme té una força de relat perquè d’alguna manera dona una resposta màgica, però senzilla i directa, a una angoixa molt profunda. Aquí sorgeix la pregunta de com no només les elits polítiques, sinó sectors socials cultes es deixen arrossegar per aquestes tendències, en les quals pesen més les pulsions que els coneixements.
Com reacciona l’esquerra a tot això?
Davant d’aquest moviment, l’esquerra no té una alternativa creïble a curt termini. El discurs de l’esquerra, que estava en una transformació de les polítiques davant de l’agressió dels mercats, sona molt llunyà i inviable a curt termini. No obstant, la idea, molt eficaç propagandísticament, que Espanya ens roba, que si tenim proble mes és per culpa d’Espanya, que si aconseguim un Estat propi aguantarem millor els embats del que està passant al món… Aquesta tendència al replegament nacional, que acaba nodrint un ressorgiment d’una identitat molt tancada i una idea molt romàntica d’una nació que mai no ha existit, acaba tenint una força de relat tremenda.
En aquest relat del procés, no sembla que hi ha una mena de dicotomia entre narradors i receptors?
Hi ha una part de veritat en el que diuen alguns líders del procés respecte al paper dels seus seguidors, en el sentit que no havien calibrat bé les seves circumstàncies. Alguns dirigents polítics han jugat a fer d’aprenents de bruixot. Han desencadenat forces i han convocat sentiments socials que acaben tenint vida pròpia i han superat els seus plans i desbordat els seus càlculs tàctics. Això ens explica una mica la situació. Ara tot l’independentisme sap que van anar de cap al precipici el 27 d’octubre, que aquella proclamació d’independència no va ser ni proclamació, ni independència, però alhora ningú s’atrevia a dir-li a la gent que els havien portat a un carreró sense sortida.
I ara què?
En el temps immediat tenim un problema complicat, perquè a les dues bandes de la confrontació encara hi ha forces molt interessades a mantenir la polarització del conflicte. La pugna entre Esquerra i el PDECat no s’ha aturat i la del PP i Ciutadans agafa una intensitat que probablement dominarà la política espanyola en el període immediat. Una crisi que no és gaire diferent de moltes altres que s’estan vivint a Europa i que respon als problemes derivats de la globalització. Hi ha una part de les elits espanyoles que pensa que un Estat recentralitzat, que comprimeixi les seves contradiccions, estarà en millors condicions d’afrontar les complicades situacions derivades d’aquest desordre global. En aquest context (i aprofito per posar la falca publicitària del seu llibre Empantanados), diu Joan Coscubiela, amb encert, que ara és molt difícil imaginar una solució definitiva, però sí que cal buscar pistes per desescalar el conflicte, per poder refredar la situació i permetre que la racionalitat s’obri camí davant del desbordament d’emotivitat .
