Escriptora i feminista. Acaba de publicar el seu diari 1995-1996, amb el títol Todos llevan máscara, acollit amb molt bona crítica. Un llibre bastant insòlit, perquè és íntim (i d'això aquí no hi ha gaire tradició) i especialment sincer.


El procés ha desplaçat de la societat catalana qualsevol qüestió que no estigui al seu focus?

La disputa sobre les emocions identitàries i, de manera secundària, el debat sobre l'organització territorial, està ocultant qüestions molt més importants, urgents i que afecten sobretot la part més vulnerable de la població. Els sentiments d'identitat i la disputa pel poder territorial interessen bàsicament els sectors privilegiats (cosa que no vol dir que siguin rics, tot i que també), els qui són a Catalunya des de fa més temps i, per tant, tenen els privilegis propis de qui està establert. La disputa afecta quotes de poder d'aquest sector de la població. Em preocupen més els immigrants, la gent que està en una situació de precarietat i de pobresa. I em preocupen més les dones que pateixen la desigualtat.

També hi ha presents en aquesta situació factors de classe?

El nacionalisme està liderat per sectors de la burgesia catalana, que volen que aquest país sigui només seu, com així ho va expressar Ernest Maragall quan va dir allò que "el país serà sempre nostre". Una frase molt reveladora del seu pensament. Volen seguir sent el sector líder i privilegiat, i fent bandera de certs greuges reals o imaginaris estan ocultant la desigualtat, molt més greu, que pateixen altres sectors de la població. Quan veig aquesta disputa nacionalista me'n recordo de la novel·la de Najat el Hachmi L'últim patriarca, i també d'altres de posteriors, situades a la comunitat marroquina a Catalunya, on hi ha persones molt pobres, molt excloses, molt marginades i, entre elles, les dones, que estan Laura Freixas molt més oprimides. Qui se'n preocupa? Què té a veure amb ells la disputa nacional? La controvèrsia pel poder territorial és una cosa que interessa fonamentalment les elits.

Quin lloc ocupen les dones en el procés?


Entenc el raonament pel qual hi ha feministes que donen suport al procés i que estan a favor de la independència. Creuen que la independència de Catalunya seria una oportunitat per crear una societat política més justa, una finestra d'oportunitat per començar des de zero i construir una societat millor. Ho entenc, però no ho comparteixo, perquè crec que els qui estan liderant el procés han donat mostres més que suficients de no tenir res de revolucionari, sinó que, al contrari, tenen tendències autoritàries, xenòfobes i de cobrir la corrupció. El que hem vist amb la llei de transitorietat jurídica, que preveia que la cúpula del poder judicial en un hipotètic Estat català fos nomenada directament per l'executiu, és una mostra claríssima d'aquestes tendències autoritàries. El primer govern de Torra, abans de corregir-ho, no era gens paritari. Fet que demostra que, evidentment, el feminisme no forma part de les seves prioritats. I, a més, la tolerància amb la corrupció pròpia fa dubtar d'aquesta intenció de transparència que al·leguen. Amb tot el respecte i afecte per les meves amigues feministes independentistes, crec que s'equivoquen. Que un Estat independent en les circumstàncies actuals, i amb els seus líders actuals, que són els que són, no seria més igualitari, democràtic o just que l'Estat espanyol. Tan susceptible de reforma és l'Estat espanyol com la societat catalana. Els problemes, les injustícies i les desigualtats no són diferents a Catalunya que a la resta d'Espanya.

L'associació entre nacionalisme i condició de català o, ara, nacionalista com a sinònim de demòcrata, proclamat pel procés, constitueix, diguem-ne, una mena de delicte d'apropiació ineguda?

Un dels problemes més greus que patim és que el sector independentista de la societat catalana creu que representa o encarna l'única Catalunya. Sempre parla en nom de tot Catalunya, oblidant que més de la meitat de la població catalana no és independentista i que les eleccions, ens agradi o no, les ha guanyat la senyora Inés Arrimadas. Com a catalana no independentista m'ofèn constantment aquest discurs amb què els independentistes s'apropien de la veu de Catalunya. Parlen en nom de tots nosaltres, quan la majoria no som independentistes.

En l'àmbit específic del feminisme, s'ha produït una desconnexió del moviment amb els del conjunt d'Espanya com a conseqüència de l'erosió nacionalista?

No hi ha tanta desconnexió. El feminisme uneix les dones, més enllà de moltes coses, perquè els problemes són comuns, els patim totes. El feminisme pot semblar un moviment dispers, perquè no disposa de vincles gaire orgànics. És un moviment més social que polític, encara que els seus objectius i la seva crítica sí que ho són. Ara com ara no està organitzat en forma de partits, però té molta força, capacitat de mobilització i voluntat de transformació. Crec que existeix una connexió sòlida i molta solidaritat entre els diferents moviments feministes, per damunt de les diferències territorials.

Quin paper juga o hauria de jugar la cultura en les lluites de les dones per la igualtat?

Un dels grans obstacles a la igualtat entre dones i homes és un àmbit en què, fins fa poc, el feminisme amb prou feines s'hi havia fixat (perquè té coses més urgents per resoldre, com la violència contra les dones) que és la cultura, i amb ella l'educació. I no tant el fet d'accedir-hi com el contingut. Mentre l'imaginari que compartim i que es difon socialment estigui tan contaminat pel masclisme, serà molt difícil que les actituds canviïn. Les lleis s'estan transformant, però les conductes continuen molt ancorades en la desigualtat. Per exemple, no hiha cap obstacle legal perquè les dones aspirem a exercir el poder en quasi tots els àmbits, amb excepcions clares com l'Església catòlica, que em sembla un fet escandalosament anticonstitucional. Però què ens frena? Ens frena el fet que en la cultura dominant la representació de la dona sempre és odiosa: histèrica, insuportable, sola i que tothom l'odia. Això va des de les caricatures de Margaret Thatcher fins a Cruella de Vil. La cultura ens segueix oferint com a ideal la dona complaent, sexi, submisa, atractiva, jove... I això fa difícil que les dones aspirin a uns models que ni tan sols veiem.

Els mites nacionalistes són especialment masclistes i patriarcals, incloent-hi el cas català?

La història, tal com és relatada, és transmissora de valors patriarcals. No és un fet exclusiu del nacionalisme, sinó de com s'explica la història. La història de les nacions, de la ciència o de l'art s'explica oblidant la meitat de la població i com una història de grans homes o genis. D'individus, que sempre són homes i de l'ètnia dominant.

Podem ser optimistes, com sembla que no posen de manifest els esdeveniments, respecte al paper de les dones en la societat?


Sí, podem ser optimistes. Les dones estem duent a terme una revolució pacífica que està contribuint a democratitzar i humanitzar les societats. Ho estem fent des de finals del segle xviii, sense vessar sang (i d'això n'hem d'estar molt orgulloses), i ha transformat les coses de manera molt més positiva duradora que molts moviments polítics que han arribat, han causat destrosses i han passat. Però això no significa que hàgim d'abaixar la guàrdia, perquè la igualtat no és solament qüestió de temps, com molta gent pot pensar. El temps, tot sol, no transforma res. Les coses les fem les persones, sempre exposades a fer passos enrere i a resistències. L'infame projecte de llei de Gallardón posa de manifest que qualsevol conquesta és reversible i està en perill.

No hi ha un punt d'impostació, per exemple, en el camp de la política, respecte a la igualtat de gènere?

La política al nostre país demostra que les quotes són necessàries i que, en certa manera, és gairebé l'únic que funciona. Estem veient al capdavant de la política una presència de dones que encara no és igualitària, però sí considerable, més significativa que, per exemple, a l'Ibex 35, a l'exèrcit o a la Conferència Episcopal. Les quotes són necessàries. Els valors i les actituds en la política no són tant masculins com propis de qui té el poder. No tenen res de biològicament masculí. Quan les dones accedeixen a la política, en part es masculinitzen, sí, però també feminitzen la política. I perquè això s'aprofundeixi han de ser més nombroses.

I, tornant a l'Església i les dones...?

L'Església, que encarna una ideologia i unes normes absolutament patriarcals, es permet el luxe de prohibir l'accés al poder a les dones al seu si. Em sorprèn que no sigui més qüestionada, que persones i moviments molt crítics, per exemple, amb la monarquia, no ho siguin amb l'Església.