D’ofici, periodista. Comunista, federalista i feminista. Número 4 per Barcelona a la llista del PSC a les eleccions del 21-D. Vicepresidenta del Moviment Democràtic de Dones de Catalunya i col· laboradora de Fedaia. Fundadora i membre de la directiva de Federalistes d’Esquerres.
El federalisme està sortint de l’armari?
Ja fa temps, deia Jordi Gracia en un article publicat a El País que érem federalistes, però no n’érem conscients. El que volíem com a organització territorial, com a model de convivència per a Espanya, era el federalisme. Dialogar, pactar, conviure amb diverses identitats… Tot això ho teníem interoritzat, però no sabí- em que això era ser federalista, fins que va arribar la crisi, el 2012, coincidint amb les eleccions que va convocar Artur Mas, i aquí vam començar a formular-nos l’alternativa. Es comença a parlar més de federalisme, però això no implica que sigui ara quan “se surt de l’armari”. Hi ha molta gent que comparteix els valors del federalisme, però no arriba a contrastar-los perquè és tan fort el soroll de l’independentisme i el que ve del PP que tota la resta no es pot sentir. Molt més quan tenen controlats tots els grans mitjans de comunicació.
Com es pot explicar que el federalisme no hagi tingut més arrelament en un país tan plural com Espanya?
El federalisme té, de facto, molt més pes específic del que aparenta a Espanya. El fet que el nostre model territorial sigui semifederal vol dir que hi va haver consens el 1978 que era per aquí per on s’havia d’avançar. El fet que els partits polítics que han governat a Espanya no hagin verbalitzat o apostat explícitament pel federalisme no vol dir que no sigui el que molts ciutadans veuen com a millor opció. En aquest terreny no sembla arriscat dir que hi ha una desconnexió entre el que diuen els governs i el sentiment de la gent, a Espanya i a Catalunya. En totes les enquestes en què es pregunta per una tercera opció, més enllà del sí o el no a la independència, sempre és la tercera via la que guanya, i de molt. Perquè la majoria volem una solució de pacte, diàleg, acord, intermèdia… El soroll de l’extremisme inunda el discurs públic quan aquest es polaritza, però és evident que la majoria de les persones a Catalunya no veuen els espanyols com a enemics i viceversa. Una cosa molt natural, perquè aquí i a tot Europa estem molt barrejats. Durant segles, Europa ha sigut un espai on es parlen moltes llengües, on hi ha diverses religions, conviuen diverses ètnies… Aquesta és una realitat, que la gent viu amb naturalitat quan no l’atien els polítics.
Aleshores patim un dèficit semàntic per no anomenar les coses pel seu nom o és que no ho fem perquè fa por o no interessa?
Hi ha hagut un desencontre no només respecte al federalisme, sinó en relació amb l’evolució institucional del país. Es va pactar la Constitució i no es va plantejar mai reformar-la allà on calia. Alemanya, per exemple, ha dut a terme nombroses reformes de la Constitució i no ha passat res. Existeix una mena d’inèrcia, de resistència a no voler afrontar reformes necessàries. Sembla que, en el fons, es tem que tocant la Constitució es generarà un gran problema. Cosa que més que amb l’estat d’ànim de la ciutadania sembla que té a veure amb els partits i la seva correlació.
Diguem, doncs, que ens trobem davant d’una mena de consens negatiu en això de la reforma territorial.
Ja fa un temps Izquierda Unida va ser la primera d’incloure al seu programa la proposta d’una república federal per a Espanya. També els socialistes s’han manifestat en aquest sentit i els respectius partits s’han dotat de fórmules d’organització federals. Però la veritat és que no han arribat a quallar alternatives prou potents per modificar la Constitució i abordar canvis en el model territorial. S’han prioritzat altres qüestions, i també és cert que les distàncies entre dreta i esquerra en la qüestió territorial han sigut tan grans que han acabat fent impossible ni tan sols un acostament. Però les coses han arribat a un punt que la crisi no admet més demora.
Quines són, al seu parer, les passes que cal fer per sortir d’aquest atzucac?
Alguns experts diuen que la Constitució s’ha de reformar i dir que Espanya és un país federal, i altres no opinen el mateix. Per exemple, Eliseo Aja deia que no era indispensable fer aquest pas, però ara creu que sí. En qualsevol cas, els constitucionalistes i especialistes coincideixen que el que ens falta és govern compartit. Hi ha descentralització, molt autogovern (més del que existeix en molts països federals), però el fet que no existeixi un govern compartit provoca una descoordinació constant, anomalies de tota mena. No existeix cap organisme (cambra territorial) on les autonomies puguin debatre sobre els afers que les afectin. Ni tan sols la Conferència de Presidents, que es podria assemblar a un espai compartit de les autonomies, funciona com cal. Hi ha moltes qüestions que interessen a uns territoris o uns altres per diverses raons, que poden resultar a la seva escala. No obstant, el model és radial. Les comunitats autònomes negocien de manera bilateral amb el govern central. Cadascuna a la seva manera i competint entre elles.
Traslladada la qüestió al camp de la política, ¿quines fórmules, calendaris, lideratges… caldrien o serien possibles per trencar el gel i començar a fer passes en la reforma constitucional?
Dependrà molt de com evolucionin els esdeveniments. És d’esperar que havent arribat on som, tothom estigui d’acord que cal fer alguna cosa. En tot cas, sembla que el primer és que funcioni aquesta comissió de reforma de la Constitució, que pot contribuir a despolaritzar el debat, la dicotomia sí-no, i que comencem a parlar de solucions. Necessàriament, les coses s’han d’encarrilar. El debat ha estat centrat en “Catalunya vol la independència i Espanya no vol”. Hem de deixar de parlar d’això, que no respon a la realitat, i començar a buscar solucions. I, esclar, en això hi han de participar tots. Hi podria haver hagut un diàleg Puigdemont-Rajoy, però segurament el resultat no hauria sigut una solució representativa de tots els catalans, perquè una majoria no senten que formin part de la Catalunya de Puigdemont. Igualment, Rajoy representa només els votants del PP. La solució ha de ser compartida per tots.
El federalisme és més qüestió de tècnics que de polítics?
Els acadèmics ja han fet tanta literatura que els polítics tampoc necessiten saber gran cosa més. Ara cal seure i agafar el que sigui més adequat per poder afrontar la reforma federal. Mentrestant, també hi ha coses que es podrien començar a fer respecte a Catalunya, sense necessitat d’esperar a reformar la Constitució. Podrí- em intentar fer passos en qüestions com el finançament, que afecta no només Catalunya sinó altres comunitats. Si hi ha voluntat que les coses vagin millor poden anar millor, i hi ha eines per aconseguir-ho. Si, per contra, la voluntat és atiar la ciutadania perquè vagi a un extrem, pensi en altres coses que no siguin les retallades, la corrupció…., difícilment trobarem solucions.
Estan apareixent nous brots federalistes a Catalunya?
En els dos últims anys s’ha produït un canvi en la percepció del federalisme. Hi ha més gent mobilitzada pel federalisme. Apareixen iniciatives a nivell sindical que d’alguna manera estan vinculades a Federalistes d’Esquerres, perquè són els nostres socis els qui actuen com a promotors en els seus espais respectius. La gent comença a verbalitzar-ho i ja està entrant en els discursos i programes d’alguns partits.
I quin paper té Europa en tot això?
Un problema d’Espanya també ho és d’Europa. Catalunya és un problema d’Europa. I la solució no passa per crear noves fronteres, sinó per diluir les que hi ha. Per això, els impulsors de la UE, després del desastre de la Segona Guerra Mundial, van proclamar que l’única manera d’evitar una altra guerra era una Europa lliure i unida. Cosa que passava per la superació dels Estats-nació mitjançant la via federal. I això no és només el passat, sinó, sobretot, el futur. Perquè anem a un món globalitzat en què les fronteres no tenen sentit, la gent es mou… Hem d’aprendre a viure junts en aquesta nova realitat.
La federalització d’Espanya passa per la de Catalunya?
Evidentment, perquè el federalisme també consisteix a organitzar-se en diferents nivells. Catalunya està cridada, per exemple, a formar part d’un eix mediterrani o a instituir fórmules de col·laboració amb l’Aragó, amb qui comparteix moltes coses. I Barcelona, que és un exemple de modernitat, necessita un estatus propi per poder col·laborar i competir en les millors condicions amb les me tròpolis homò- logues a escala planetària. En aquesta entrevista vull reivindicar els governs d’esquerra de Barcelona i dels municipis de l’àrea metropolitana, que van saber transformar positivament la vida de les persones.
