Periodista i cineasta. Professor de comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de nombroses pel·lícules, entre les quals Bucarest, Al final de la escapada i el documental Federal. Ha obtingut un Goya i dos Gaudí. Forma part de Federalistes d’Esquerres.
Ocupa la política un lloc destacat a la seva vida?
Com diu el Sergi Pàmies, els fills dels polítics som com l’Obèlix. Vam caure a la marmita de la política de petits i tant si som militants com si no, tenim la política molt ficada a l’hipotàlem. Si a més d’aquest factor circumstancial (venir d’una família de molta tradició política) hi afegim el fet que soc un ciutadà interessat pel que passa, òbviament la qüestió política no és només la que més em preocupa, sinó que mediatitza cadascuna de les coses que faig. Fins i tot quan toco a les meves pel·lícules temes que no són polítics, la política hi acaba sortint. I, per descomptat, la indústria cultural té molt a veure amb la política.
Pel seu cognom, se sent interpel·lat per les disputes polítiques i, específicament, pel procés i el seu entorn?
Jo vaig viure a la pròpia pell, juntament amb el meu pare, tot el que ara s’ha volgut demonitzar com a règim de la Transició. Uns moments d’extrema gravetat, perquè es va h aver de pactar amb l’enemic més enemic. Avui dia ni tan sols som capaços de pactar amb l’enemic lleuger o amb l’amic no íntim. Som incapaços de pactar amb el del costat, i als anys de la Transició es va haver de pactar des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. Aleshores es va demostrar què era capacitat de fer política, en la mesura que s’havia de renunciar a coses que semblaven irrenunciables en nom d’un bé superior com era un règim democràtic. Avui no som capaços de pactar ni les coses més elementals, fet que palesa que la classe política és d’una qualitat infinitament pitjor Albert Solé que la que hi va haver en el tan denostat règim del 78. Això pel que afecta el meu cognom.
Des d’aquesta perspectiva, com veu l’actual paisatge polític català?
Tenint l’edat dels que haurien d’estar ara mateix encesos als carrers amb el llacet groc (Puigdemont és de la meva edat), disposo d’un coneixement històric per valorar moltíssim el que es va fer en els anys de la Transició i en el període constituent. Fet que em porta a un autèntic col·lapse a l’hora d’entendre què està passant. Perquè mirant allò, des de quins paràmetres es pot veure la bogeria, la psicopatia social, que s’ha apoderat d’aquesta societat? Com es pot explicar que es consideri normal que un presentador de la televisió pública pugui sortir amb una samarreta de Puigdemont? O les expressions de violència verbal contra gent de gran honorabilitat, com Joan Manuel Serrat, que únicament perquè mostra una discrepància amb el procés és absolutament satanitzat, insultat i vituperat a les xarxes?
Com es viu la cultura en l’atmosfera nacionalista dominant?
El meu ofici com a creador i productor, dins de les indústries culturals, està absolutament afectat pel que ens està passant. I això es nota en el dia a dia, perquè, més enllà de la crisi política, el que hem aconseguit tenir és una gran crisi cultural. Com a creador cultural, em sento com el pernil de l’entrepà, que la meva llibertat de creació s’ha reduït a mínims, similars als de l’època de la dictadura, i la meva llibertat d’expressió també. Només cal veure la mena de pel·lícules que s’estan produint a una banda i a l’altra, per quin tipus de productes aposten les televisions, etc., per entendre una dicotomia que ens obliga a posicionar-nos amb els uns o amb els altres, o ens jivaritzem, que és el que ens està passant.
I l’aportació dels mitjans de comunicació públics de Catalunya a aquest estat de coses?
L’únic i gran projecte del pujolisme va ser crear una televisió. Pujol és televisió. Per aquesta televisió va passar el seu missatge d’ambigüitat calculada amb el qual vam créixer tota una generació: “Vaig a Madrid, i allà dic una cosa i aquí una altra, i sempre que s’acosten eleccions trec una bandera, llanço un greuge comparatiu a l’aire i guanyo”. Això no va ser exclusiu de Pujol, perquè algunes autonomies han acabat jugant-hi, però malgrat tot es va mantenir un cert fair play, fins a la bogeria dels últims anys. Així hem baixat al fangar de cadenes com Telemadrid que, en l’època més fosca d’Esperanza Aguirre, s’havia convertit en un mitjà d’agit prop. I ara amb els mitjans de comunicació públics catalans passa el mateix. Cosa que és una pena, perquè és veritat que hi ha un bon capital humà. Han fet, per exemple, pel món del documental, més coses que gairebé cap altra cadena. Però els han posat a treballar en la mateixa direcció. De manera que els productors estem venuts. Quan anàvem a TVE havíem de proposar temes d’exaltació de les glòries nacionals, i aqui igual, però en versió catalana. Això no és acceptable. Un mitjà de comunicació públic ha de tendir a la neutralitat i reflectir la pluralitat política de la societat.
Entre els desencadenants del procés, quin és al seu parer especialment determinant?
Per damunt de tot, hi ha una baixíssima qualitat de gestió política. Artur Mas, que el 2011 pacta amb el PP i després ho fa amb Esquerra, demostra que és un alumne avantatjat de Pujol, però sense entendre ni tan sols on porta cadascuna de les seves decisions. Així comença a especular i a jugar en curt, i d’aquella pols ara en ve aquest llot. La cultura de la Transició, del pacte i la cerca d’espais de diàleg, s’acaba amb Aznar. Amb ell torna una dreta majoritària i desacomplexada. Allà es troben dos oportunistes, com són Aznar i Pujol, al Pacte del Majestic. El procés és una fase avançada del pujolisme, que juga al greuge fins al límit: “La bandera és meva i la portaré fins on faci falta per tal de no perdre el poder”. Així es genera aquesta dinàmica d’acció-reacció, en la qual ningú sap qui té el control d’aquest cotxe desbocat que és el procés. Aquí es barregen dos fenòmens nous, la crisi econòmica i el canvi disruptiu de la política a nivell mundial. Entre Salvani, Trump, etc. hi ha un fil conductor que és el populisme. I no es pot explicar una mala classe política sense una pèrdua de la qualitat democràtica a la societat.
Una societat en qualsevol cas plural o “un sol poble”?
S’ha de començar pel fet que algú es pugui atrevir a parlar en nom del poble. En una mateixa plaça qualsevol poden conviure sis o set identitats diferents: des del turista que no sap ni qui és Puigdemont fins a qui només parla català o a qui passa completament d’això. Que algú es vulgui atorgar el dret de parlar en nom de tots nosaltres és una cosa que només la fan les religions o els nacionalismes.
Cosa que ens porta a constatar que, més enllà dels problemes d’encaix territorial amb Espanya, Catalunya pateix greus problemes interns?
Els comuns, Colau, s’haurien d’adonar, d’una vegada, que les grans víctimes de tota aquesta barreja carlista, pujolista… aquesta aliança entre classes mitjanes urbanites i la Catalunya més carlista que s’ha produït en el procés, té com a gran objectiu la Barcelona cosmopolita i xarnega. La de Candel, la d’El Víbora i la de Pérez Andújar. Aquesta és la gran víctima i els comuns haurien d’entendre que l’objectiu són ells, el seu espai de poder. El procés va contra aquesta bandera de cosmopolitisme, de mestissatge… que enarboren els comuns. El procés va contra ells i ells segueixen jugant perillosament aquest joc. Una de les grans preguntes del procés és si es tracta d’un moviment vertical o horitzontal. Fins a quin punt es tracta d’un moviment encapçalat per uns líders irresponsables (que han calat foc a un dipòsit de gasolina) o es tracta d’una qüestió bidireccional, amb una pressió electoral que obliga els dirigents a prendre decisions, si una és boja l’altra encara més?
I tot això s’acaba traslladant a la ciutadania, erosionant els vincles de proximitat entre les persones…
Vaig estar vivint als Balcans durant la guerra, i allà la gran pregunta que es formulava era com havia pogut arribar a passar que els veïns (en el cas català, els Puig i els Martínez) que havien viscut en el mateix espai acabessin matant-se entre ells? Els Puig i els Martínez feia molt de temps que convivien i fins i tot lluitaven braç a braç per construir un àmbit de convivència. És veritat que la pressió social és important, però els lideratges, els missatges i la capacitat de creació d’odi són fonamentals. Com hem vist a la història, si un grup humà el treballes adequadament, una part d’aquest grup acabarà fanatitzada. És veritat que la massa que es manifesta els Onzes de Setembre acaba influint, a través de l’ANC, Òmnium… en les decisions dels polítics, però sense la maquinària d’odi que han sigut les institucions, amb els seus mitjans de comunicació, els seus missatges i les decisions irracionals dels polítics, no hauríem arribat ni a la meitat de la meitat d’on som ara.
I ara què?
El primer i més fonamental és desactivar els fomentadors d’opinió i odi. I després tornar a l’esperit de la Transició, en què els diferents acabin pactant.
