Des de l'aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica pels 72 diputats independentistes del Parlament, els passats dies 6 i 7 de setembre, i, en especial, després del referèndum de l'1-O, s'ha desfermat a Catalunya una estampida d'empreses que, de cap manera, poden ni volen quedar fora de l'empara de la zona euro ni del marc comunitari. Entre altres conseqüències, aquesta fugida massiva, que ja supera els 2.400 canvis de domicili social, ha deixat pràcticament desmantellada la fins ara puixant plaça financera de Barcelona.

No és només la deslocalització de Caixabank i de les empreses del grup La Caixa; també el Banc Sabadell ha mogut la seva seu social a Alacant i moltes firmes del sector financer (el banc Mediolanum, GVC Gaesco, Arquia Banca, EDM, Gesiuris, Trea Asset Management...) i d'assegurances (Axa, Allianz, Zurich, Catalana Occidente...) han marxat de Catalunya. "Una hecatombe sense precedents", valora un expert del món financer consultat per EL TRIANGLE. I el més preocupant: aquesta fugida no és transitòria, tal com va aventurar l'exvicepresident i exconseller d'Economia, Oriol Junqueras. "Els que han marxat ja no tornaran, el mal que s'ha fet és irreparable", afirma aquest profund coneixedor i analista de la vida econòmica catalana.

Com passa a la natura, quan es produeix un nínxol biològic hi ha altres espècies que intenten ocupar-lo per quedar-s'hi. Això també passa en el sector financer, que per definició és un mar infestat de taurons. La sortida de Caixabank i Banc Sabadell, dues entitats centenàries fundades a Catalunya i que han experimentat un enorme creixement en les últimes dècades, ha anat acompanyada d'una campanya de descrèdit contra seu organitzada des del camp independentista. El passat 20 d'octubre, la plataforma Crida per la Democràcia, formada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, va promoure una retirada de diners dels principals bancs espanyols i, de manera específica, de les dues entitats financeres catalanes com a càstig per la seva decisió de deslocalitzar la seu social.

Aquesta campanya de boicot –que, a l'hora de la veritat, va tenir un impacte molt petit– va resultar especialment feridora per al banc presidit per Jordi Gual, que en els últims anys ha col·laborat i ajudat econòmicament Òmnium Cultural.

La campanya contra Caixabank i Banc Sabadell ha anat acompanyada, curiosament, de la promoció des dels rengles independentistes d'una altra entitat financera, i s'ha animat els partidaris de la secessió a transvasar-hi els comptes i dipòsits: la Caixa d'Enginyers. Curiosament, aquesta entitat va emetre un comunicat, el passat 1 de setembre, on proclamava públicament la seva aversió a la politització de les institucions financeres -que considerava una de les causes de la crisi que va liquidar les caixes d'estalvis- i la seva voluntat innegociable de mantenir-se dins de l'eurozona i la disciplina del Banc Central Europeu. També advertia que prendria les mesures necessàries per a garantir-ho.

Però el cert és que la Caixa d'Enginyers és l'única entitat catalana d'estalvis que no s'ha deslocalitzat, tot i que té nou oficines fora de Catalunya. Fundada fa 50 anys pel Col·legi d'Enginyers, aquesta caixa té estructura cooperativa i està formada per 142.000 socis. Gestiona uns 3.800 milions d'euros i l'any passat va declarar uns beneficis de 12 milions d'euros.

El boca-orella independentista ha fet que la Caixa d'Enginyers, tot i les limitacions operatives que determina el seu petit volum de negoci, sigui la gran beneficiària dels estralls provocats pel procés en el sector financer. A més, ha aprofitat descaradament la conjuntura per llançar una campanya de publicitat a través dels mitjans digitals secessionistes.

En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que el xec bancari amb l'import de la fiança que ha permès la sortida de la presó de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, fos de la Caixa d'Enginyers. Segons s'ha dit, aquests 150.000 euros van sortir de la caixa de resistència creada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium.

L'entitat està presidida des de l'any 2011 per l'enginyer Josep Oriol Sala i el seu director general és Joan Cavallé, un antic deixeble del catedràtic i banquer Josep Jané Solá, amb qui va treballar a Bankpyme. L'any 1993, Josep Jané Solá i Joan Cavallé, entre altres directius, van ser imputats per la jutgessa Montserrat Comas per amagar una gran borsa de diner negre i frau fiscal de 300 milions d'euros en fons d'inversió opacs de Bankpyme.

REPORTATGE PUBLICAT A L'EDICIÓ NÚM. 1279 D'EL TRIANGLE