“Si no haguessin tingut diners, els franquistes no haurien pogut pagar la guerra. I per tant no l’haurien guanyada. Es van dedicar a confiscar finques i sobretot diners dels republicans, que era la moneda de curs legal reconeguda a nivell internacional“. Amb aquesta sentència Agustín Aranda, vocal de comunicació de l’Associació de Perjudicats per la Incautació del Govern Franquista (APIGF), explica l’espoli que Franco va portar a terme entre les files republicanes per poder finançar la guerra al bàndol nacional.
L’aparell franquista va arrabassar més de 7.700 milions de pessetes amb un doble motiu: per una banda es minava la moral de les zones no ocupades pel franquisme, ja que depreciaven la moneda; i d’altra banda, es va intentar rebaixar el valor de la pesseta republicana a Europa, ja que aquesta era l’única moneda de curs legal que es reconeixien en valor or, és a dir, que tenia l’aval del Banc d’Espanya. El règim franquista encara no havia posat en marxa la seva moneda.
DINERS PER GUANYAR LA GUERRA
“En tots els territoris que es van conquerir es van anar retirant els diners, perquè necessitaven capital i l’única moneda legal que hi havia era la pesseta republicana”. Llavors es van emportar els diners i era el Banc d’Espanya qui responia del seu valor. Van fer un rebut amb un nom curiós: Fondo de papel de moneda puesto en circulación por el enemigo. Un rebut que continua vigent avui, i que unes 800 persones estan reclamant al govern. “Tenim controlats un 11 milions de pessetes de l’època, però la confiscació va pujar a més de 7.000 milions, que ara serien uns 11 milions en valor or, és a dir, aproximadament uns 800 milions d’euros”, explica Aranda.
Un cop acabada la Guerra Civil, el govern de Franco va prohibir tenir diners republicans i va obligar molts ciutadans a portar els diners al Banc d’Espanya, entitat que lliurava un rebut. Aquest resguard, que ha passat de pares a fills, és el document que testimonia que existien aquests diners i que es podrien retornar. Els afectats que reclamen el que ja es coneix com diners rojos demanen una reforma de la llei de memòria històrica que reconegui el dret a la restitució.
“Ho van fer amb els partits i els sindicats, als quals van tornar els diners i els béns espoliats, per què no ho han fet també amb els civils? A molts els van prendre els estalvis de tota una vida que els haurien ajudat a començar de nou. Van deixar famílies en la misèria per pagar els abusos del règim”, argumenta Aranda. El 1986 el govern va tornar a partits polítics i organitzacions sindicals els béns confiscats pel franquisme, que s’emparava en la llei de responsabilitats polítiques del 1939, però ni una paraula sobre els béns de persones civils. Des de llavors, silenci administratiu.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
