Florentino Pérez veurà jugar finalment Neymar amb la samarreta del Reial Madrid, i consumarà així el jurament de venjança que es va prometre a si mateix quan, el 2012, fruit d’una hàbil maniobra del llavors president del Barça, Sandro Rosell, el fitxatge del davanter brasiler, que creia lligat, se li va escapar de les mans i va acabar al Camp Nou un any després.
Va ser el 2013, coincidint amb l’arribada de Neymar al Camp Nou, quan Sandro Rosell, que mai abans havia trepitjat un jutjat, va començar a colleccionar querelles, dues de les quals com a conseqüència directa de l’operació, però sense que el club venedor, el Santos de Brasil, en subscrivís cap ni es presentés com a perjudicat.
En canvi, aquest paper el va assumir l’Estat a través de l’Audiència Nacional, disposada a comprar i justificar qualsevol argument per tal de sostenir i mantenir les causes obertes contra el Barça i Sandro Rosell com fos. A la segona querella, promoguda pel fons d’inversions DIS, absent, aliè i sense participació legal en la negociació del Santos amb el Barça, es va produir la inèdita i inquietant manifestació del magistrat José de la Mata admetent que obria vista oral per imposició del fiscal després de no haver trobat indicis de delicte en la instrucció i després d’haver arxivat el cas.
Sempre hi ha hagut la sensació que algú amb un gran poder movia des de Madrid els fils d’aquesta seqüència d’actuacions de la justícia, en tots els casos amb el denominador comú d’anar contra els interessos del FC Barcelona i de Rosell. Aquesta percepció s’ha traduït en sospites que alguna cosa es podria haver cuinat a la llotja del Bernabéu, el mateix centre de negocis i de subhastes d’influència on es va tancar el més indecent dels tractes de favor d’un govern a una empresa privada, com és el cas del tancament i indemnització de la Plataforma Castor. Si el Madrid pretenia fitxar Neymar, per descomptat que li convenia que s’obrissin aquests fronts antiblaugranes amb el doble propòsit de criminalitzar el seu fitxatge i de generar en l’entorn personal i familiar de Neymar la màxima insatisfacció per les anades i vingudes a l’Audiència Nacional i per la mala mala imatge mediàtica.
A l’Audiència Nacional li va venir com anell al dit la complicitat d’un soldat del laportisme com Jordi Cases. Amb la seva querella va començar tot, encara que la retirés i s’amagués del mateix barcelonisme al qual sabia que acabava de clavar-li una punyalada profunda i al cor. L’any passat al Madrid no li va costar cap esforç trobar al PSG un president com Nasser al-Khelaifi, disposat a jugar contra el Barça, indignat com estava pel lamentable final de les relacions del Barça amb Qatar Airways. La seva audàcia i diners van ser suficients per trencar el vincle de Neymar amb el Barça quan estava a punt d’iniciar-se la temporada oficial.
La venjança, doncs, està servida. El Madrid només ha d’entestar-se en una operació de 400 milions d’euros, ja sigui per posar la cirereta a l’equip que ha guanyat tres Champions consecutives o per refrescar-lo, jubilar la BBC i presumir d’haver-li pagat al Barça amb la seva pròpia medicina.
No obstant això, el desgreuge de Florentino Pérez i el Madrid no s’hauria pogut produir sense la participació destacada de l’entorn del mateix FC Barcelona, una aliança de forces laportistes, cruyffistes, guardiolistes i de Mediapro que van combatre la gestió de Sandro Rosell des del seu primer dia que va assumir la presidència del club, el juliol del 2010.
Quan aquesta comunitat del business Barça va percebre que el cas Neymar, obert des de les seves files, podia convertir-se en una arma llancívola i sagnant, no va dubtar a organitzar una potent campanya periodística de crítica, sospites, recel i acusacions per desgastar la junta –de fet, Sandro Rosell va dimitir del càrrec coincidint amb la seva primera imputació–, però sobretot per donar-li munició al Madrid en el seu intent de fer infeliç la vida de Neymar a Barcelona.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
